Alcaldables

A Manuel Valls li retreuen sense parar que no coneix la seva ciutat, i ell, en comptes d’enviar-los a tots a la merda, abaixa la mirada, somriu i nega amb el cap. He conegut altres persones ben educades que al ser contrariades o al sentir ximpleries o falsedats somriuen amb resignació. Solen ser els més intel·ligents, els menys narcisistes, els més ambiciosos.

Veient el debat de dimarts a TV-3 debat de dimarts a TV-3vaig pensar que els participants eren una representació bastant fidel i exacta de la nostra ciutat: un socialista obedient, una alcaldessa activista (per una vegada, molt ben vestida i pentinada, cosa que no és que importi molt, però sempre s’agraeix, aportar una micad’harmonia i de bellesa al món, o almenys de pulcritud; sempre està bé), un Maragall gran, un empresari català (molt català, despert, ràpid, una mica excèntric, simpàtic), unacupaireen pràctiques, una independentista educada a Harvard (ens ho recorden cada dia) i un català francès (fins fa poc ho érem tots, no hi havia cap català educat que no parlés almenys algunes paraules de francès).

Vaig pensar que junts, en petites dosis, en proporcions diferents, podrien crear la ciutat perfecta.

L’hereu de Colau

Notícies relacionades

Debat de les eleccions municipals a Barcelona | Directe

Cultura

Vaig pensar que els uns es podrien dedicar a suprimir carrils bici inútils en barris on ningú els utilitza ni té intenció de fer-ho, els altres es podrien assegurar que les grans companyies de teatre tornin per fi a Barcelona (no tinc res en contra del teatre autòcton, però va ser meravellós poder veure, de jove, obres dirigides per Ingmar Bergman, Peter Brook, Ariane Mnouchkine, Pina Bausch o Simon McBurney), d’altres podrien atraure empreses i congressos, millorar l’educació, convertir el Zoo de Barcelona en el millor del món (per a mi ja ho és) en comptes de carregar-se'l estúpidament (i amb ell una part importantíssima de la nostra memòria i de la nostra infància barcelonina), garantir una vivenda digna per a tothom, una ciutat més neta, més igualitària, amb menys delinqüència. No una ciutat per als nens, com deia dimarts la senyora Colau, una ciutat per a adults, cultes, ambiciosos, seriosos, pacífics, cultes, cultes, cultes, sense pessebres postmoderns. Una ciutat que defensés la cultura al marge de la ideologia de cada un, que no pretengués promoure els seus interessos a través de la cultura, ni beneficiar els que pensen igual, una cultura sense ideologia, lliure, per a tothom; això seria genial.

Fa quatre anys vaig votar Colau perquè era dona (em feia il·lusió una alcaldessa a la meva ciutat, potser és una raó pueril, també m’agradaria veure una presidenta a Espanya, i crec que la veuré) i perquè era diferent, perquè vaig pensar que aportaria alguna cosa nova. Quatre anys després, l’únic hereu de Colau és Valls.