En peu de guerra

El moviment Iceta per al Senat ha acabat sent un fiasco per als independentistes, especialment per a ERC. Anar de fanfarró i rebre dos desenganys produeix cert enrojolament. Més encara si llueixes peces de moderació que encara tenen l’aprest de noves. De JxCat, aquest artefacte electoral on (mal)conviuen l’ànima temperada del que va ser Convergència i l’irredemptisme de Puigdemont, sabem que almenys hi va haver debat. Alguns no veien clar vetar el dret de representació d’un grup parlamentari. Però davant del dubte, ja sabem, sempre la pitjor opció. Des del 2017, el Parlament s’ha convertit en una burla a la democràcia.

L’episodi deixa els socialistes reforçats i ERC com aquest pretendent a soci de qui no pots acabar de fiar-te, amb una pulsió irrefrenable per desbaratar les cartes, fins i tot quan juguen al seu favor. De tot l’episodi, es pot constatar que algunes poderoses veus mediàtiques de l’independentisme sempre clamen pel camí del trencament. Eternament en peu de guerra, prestes a anotar una ofensa espanyola més en la llista de greuges i a exaltar una gràcia catalana, les seves crides apunten inequívocament a la mateixa destinació: l’error. Seria indulgent atribuir-lo a la falta de clarividència o d’intel·ligència o de capacitat estratègica. És evident que van sobrades de tot això. A la fi, potser tot es redueix a guanyar o perdre. Mentre Catalunya perd, hi ha els qui no deixen de guanyar.