Més enllà de la inseguretat

Mai abans hem tingut una primavera tan intensa electoralment. Entre les cites del calendari també hi ha l’elecció a les alcaldies dels nostres municipis. Gestionar una ciutat gran no és una tasca fàcil, com ha comprovat l’equip d’Ada Colau aquesta última legislatura. Barcelona importa, i molt. No només als que hi vivim, sinó com a motor d’alguns sectors a nivell català, com a símbol per a Catalunya i com a segona ciutat de facto d’Espanya. Els partits ho saben i per alguns està en joc alguna cosa més que l’alcaldia, està en joc la seva supervivència com actors polítics en escena. Tot i així, no ens podem queixar. La campanya –almenys de cara a la ciutadania– està sent més neta que la madrilenya. El que no queda clar és que els votants estiguem assimilant o atenent tanta informació segmentada (primer eleccions al Congrés, al Senat, ara municipals i també europees) i precisa. ¿Votarem en clau urbana? ¿Hi haurà vot dual, o el que fa efecte mirall i ens porta a votar el mateix partit a les municipals i les europees? Ja ho veurem.

Ara per ara, els sondejos i les enquestes apunten que a Barcelona la vara se la disputaran Ernest Maragall i Ada Colau. Sembla lògic en una ciutat que tradicionalment ha sigut d’esquerres o de centreesquerra. La plataforma que va aixecar l’alcaldessa sortint ha quedat molt desgastadad’aquests quatre anys en minoria i amb una oposició molt activa i dura. Una alcaldia no té competències per decidir tot el que passa en una ciutat. Una gran empresa o un sector econòmic poden decidir de facto moltes coses. Colau acaba el seu mandat amb projectes pendents o a mitjà termini. Quatre anys no són suficients, està clar. La seva campanya s’assenta en el component personalista i el passat activista de la candidata –“Ada contra el patriarcat, Ada contra l’homofòbia, Ada contra els bancs”– mentre que la campanya d’ERC fa ús de cognom i combo.

Al perfil d’Ernest Maragall, una persona menys idealitzada però amb cert carisma, li han volgut sumar el d’Elisenda Alamany.  El duo sembla que funciona ja que la presència de l’exdiputada per Catalunya en Comú refresca i acosta el missatge al votant jove i es dirigeix cap a àmbits públics concrets com la cultura o l’educació. Tant Maragall com Colau tenen possibilitats de governar, però es fa difícil veure qualsevol dels dos com a regidor sense alcaldia. Menys encara com a cap de l’oposició. El mateix li podem aplicar a Valls. ¿Algú creu que l’ex primer ministre francès es quedarà a fer de regidor de l’oposició després del 26-M? No sembla probable.

Notícies relacionades

L'ajustada lluita per l'alcaldia de Barcelona

Ada Colau: «Som l'única garantia d'un govern progressista a Barcelona»

En qualsevol cas, l’agenda per a Barcelona continua incloent vivenda, turisme, creixement sostenible, convivència i ecologia. De moment, no sembla que s’hagi aconseguit imposar la inseguretat en el debat,o no més que la inseguretat energètica, econòmica, d’ocupació, de vivenda o la dels col·lectius estigmatitzats. I en això, ja hi hem guanyat tots una mica.

*Profesora associada de la Universitat de Barcelona.