Els crims del museu de Cera

Lllegeixo a la web d’eldiario.es que el museu de Cera de Barcelona, al final de la Rambla, està en crisi, i els seus propietaris busquen un comprador o un inversor que el vulgui reformar. Fa 13 anys que no afegeixen noves figures, diuen, i cada any que passa els beneficis són més escassos. La notícia no ens ha de sorprendre: com molts espais de la Rambla –el Centre d’Art Santa Mònica, per exemple–, el museu de Cera gairebé ha desaparegut de l’imaginari dels barcelonins. D’altra banda, no crec que la situació sigui molt millor en la majoria de museus d’aquest tipus, exceptuant institucions milionàries com el Madame Tussauds de Londres. La paradoxa és que vivim en l’època de les ‘celebrities’, però la fama és tan superficial i fugissera, tan virtual, que molts personatges actuals no aguantarien la pressió d’estar fets de cera.

L’última vegada que vaig estar al museu de Barcelona, fa un parell d’anys, aquesta decadència ja era bastant evident. Davant la galeria de polítics i dictadors, vaig recordar que havia estat allà de petit, amb l’escola, i em vaig adonar que avui dia, en l’era d’internet, és absurd confiar-li un to didàctic. Les fisonomies de molts dels homenatjats són aproximades: saps que una figura és Yoko Ono de jove, i no Marie Kondo, perquè està al costat d’una mena de John Lennon. I Picasso i Jordi Pujol, posats de costat, passarien per cosins germans.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

En realitat, tal com és ara, el museu ja només admet una visita de caràcter folklòric, nostàlgic (com passa, per exemple, amb els diorames del Museu d’Història Natural de Nova York) o, sobretot, irònic. Per dolorós que sembli, aquest enfocament és ara mateix el més entretingut: és un viatge al paradís del 'kitsch', del cartró pedra, i algunes escenes –com la de la pel·lícula 'La guerra de les galàxies’ – es veuen tan desenllustrades que ja tornen a estar de moda. Intentin entrar al passatge del terror, o a la caixa forta del banc on viuen Al Capone i Humphrey Bogart: la gràcia és que, mentre facin el comentari burleta, potser els vindrà una esgarrifança. És el misteri macabre de les estàtues de cera, la mort viva d’aquelles velles pel·lícules de terror.