Anar al contingut

Peccata minuta

Mossos

Mossos

Joan Ollé

Vaig organitzar els actes de l'Onze de Setembre sis anys. El bon rotllo es va acabar aquell 2013, quan Miquel Calzada, comissari polític de l'acte, em va preguntar què hi pintava la gitana Carmen Amaya

Vaig tenir l’honor que els presidents Maragall, Montilla i Mas m’oferissin la direcció de l’acte institucional de la Diada en sis ocasions entre el 2006 i el 2013; cada una d’aquestes es va celebrar sota el fulgor d’un sol feridor i una xafogor antipatriòtica.

Va ser Montserrat Tura, llavors consellera d’Interior, qui m’ho va proposar: “El Pasqual vol que, per un dia, callin els polítics i parlin els artistes”. ¿Com m’hi podia negar? I va afegir: “Ja que no podem celebrar un ‘14 juillet’ en què l’Exèrcit reti honors a la bandera, ho farà el Cos de Gala dels Mossos, ¿què et sembla?” Em va semblar formidable, sobretot després de conèixer els formidables policies i ara formidables amics Josep Guillot i Xavi Carabassa, amb qui –assistits per l’imprescindible Iban Beltran– vam passar moltes hores intentant que els Mossos (per amor a l’art) desfilessin dignament (¡molts no havien fet la mili!) fins a quadrar al mil·límetre el recorregut que havien de cobrir als acords de la música que els acompanyava. Va ser deliciós renyar la poli: «¡Nen!, ¿que no veus que perds el pas?»

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

No considero una taca en el meu ‘ridículum vitae’ haver exercit com a guionista i ‘metteur en scène’ del règim; una de les satisfaccions més grans la vaig obtenir un 11-S en què Alicia Sánchez-Camacho, bèstia negra del PP, em va tirar floretes: «Gràcies, Joan; en cap moment de l’acte m’he sentit insultada». El bon rotllo es va acabar aquell 2013, quan Miquel Calzada (abans, Mikimoto), comissari polític de l’acte, em va preguntar què hi pintava la gitana Carmen Amaya, nascuda a Begur i enterrada a Barcelona. No es va sortir amb la seva; el president Mas el va posar al seu lloc i Karime Amaya va ballar com Déu i va ser unànimement aplaudida .

Dimarts passat, a prop de l’Institut del Teatre, em va abordar més que amablement un home en la quarantena, de complexió més que fornida: «Hola, ¿em recordes? Soc un dels que va treballar amb tu en els Onze de Setembre. ¡Que bé que ens ho vam passar!» La seva simpatia em va portar a preguntar-li com veia l’actual situació dels Mossos. I, suposant-me còmplice, es va sincerar: «És intolerable que aquests fills de puta ens castiguin per ser lleials al nostre Govern i ser al costat del Poble.»

Li vaig preguntar si n’hi havia molts de la seva opinió al cos armat, i ell, resignadament, va respondre: «No, lamentablement som quatre i el cap». I vaig tornar a renyar la poli: «Te n’adones, company –els Mossos, com els advocats, entre ells es diuen ‘company’–, que això que m’acabes d’explicar parla molt malament de la teva professionalitat?» I tot ell, de pedra picada, es va fer l’heroi: «Sí, però els meus són a la presó i a l’exili». Convençut d’haver-me topat amb la nefasta excepció que confirma la regla, vaig tornar a la meva aula de l’Institut a refugiar-me en les ficcions de Koltès, Williams, Lorca...