L'incomprensible boicot a Iceta

Els tres partits independentistes que tenen la majoria al Parlament de Catalunya van confirmar ahir la seva intenció, tret d’una maniobra d’última hora, d’impedir que l’escó de senador del PSC en representació de la Cambra catalana sigui ocupat per Miquel Iceta. Els dirigents d’ERC, el PDECat i la CUP que van justificar el veto van brandir el record del155que els socialistes van aprovar i el greuge que Pedro Sánchez fes pública la candidatura d’Iceta a presidir el Senat sense esperar que el Parlament el designés abans senador. Si es tracta de rememorar el 155, potser s’hauria de recordar que la victòria socialista va ser precisament la que ha impedit un govern de tres forces disposades a imposar de nou un 155 immediat, ampli i indefinit. Igual que hi ha una diferència sensible entre un govern socialista i l’amenaça per a l’autogovern que suposava el tripartit de les dretes; fins i tot no obre les mateixes portes la figura d’Iceta al capdavant de la Cambra que té la clau de l’activació d’aquest article que la de representants d’altres sensibilitats territorials al si del seu mateix partit.

Hi ha motius més que suficients perquè qualsevol força catalana que aposti realment peldiàlegi no pel com pitjor millor hi vegi aquí una oportunitat. Tot i així, ja sigui perquè s’imposi la ferida de tenir els seus líders a la presó i asseguts al banc dels acusats, o bé per la necessitat demarcar múscul combatiu en el pols entre ERC i JxCatpel vot independentista, els partits independentistes podrien considerar oportú posicionar-se contra la presidència del primer secretari del PSC. Poden fer-ho on correspon: votant en contra seu al ple de la Cambra alta. Però com que ahir curiosament van sostenir els mateixos grups independentistes per justificar el seu sabotatge,no correspon al Parlament elegir el president del Senat. Efectivament: el que se li demana és la designació d’un senador, res més. Els portaveus del PDECat van exposar ahir sense immutar-se que reconeixien als socialistes eldret a disposar de l’escó que els correspon, i a decidir quin dels seus diputats l’ocuparà, per tot seguit afirmar que això mateix és el que impediran. Que la majoria independentista al Parlament s’atribueixi el dret a decidir qui poden ser o no els representants parlamentaris de la resta de forces té molt poc de democràtic i qüestiona qualsevol expectativa de distensió.