Un entremès

Imaginem que Pedro Sánchez actua amb honestedat i pensa que és una bona idea que Miquel Iceta presideixi el Senat. En el seu moment, va ser reticent a emprar l’article 155, després hi va donar suport i més endavant no va descartar que es pogués implantar de nou. També és cert, però, que la dreta que mastega compulsivament el xiclet del 155 contempla la idea com una demostració de la feblesa del PSOE davant els independentistes. Parlen d’un mur contra el 155 perquè Iceta un dia es va atrevir a dir paraules tabú com ‘referèndum’ o ‘indult’. Sánchez, doncs, actua de bona fe i fa un gest a favor del diàleg. Imaginem-ho. Però resulta que no ho diu a ningú i que dona per fet que Iceta serà senador perquè no té en compte el detall intranscendent del tràmit legal al Parlament de Catalunya. ¿Li hauria costat molt dir que Iceta seria president un cop escollit senador i no pas abans? ¿O pactar amb ERC el nom d’Iceta i després activar la cortesia parlamentària? ¿Ho van fer?

El rebuig d’Iceta, ¿és estructural o formal? ¿És a la persona, a la simbologia o a la maniobra? Tothom hi surt guanyant, menys els que busquen solucions efectives. Aquest és el drama. Uns, ofesos per la negativa independentista, parlen de “veto a la convivència”: podran dir que no cedeixen en res. Els altres, contrariats pels fets consumats del PSOE, s’inflamen de retòrica patriòtica: podran dir que no cedeixen en res. Un trist entremès maquiavèl·lic.