Ciència i valors

Pérez Rubalcaba, un científic al centre del poder

La pràctica científica està basada en principis com la fiabilitat, l'honestedat, el respecte i la responsabilitat, qualitats que es podien descobrir en el polític que acaba de deixar-nos

3
Es llegeix en minuts
wcientificos

wcientificos

Fa un any, en una de les seves últimes visites a Barcelona, recordàvem amb Alfredo Pérez Rubalcaba que ell era el científic que havia tingut més poder en la política espanyola des de Juan Negrín, últim cap del Govern de la República espanyola. No hi ha hagut gaire científics (ni metges o enginyers) als governs del nostre país i, vista l’experiència, seria una pràctica recomanable.

En el seu diàleg 'La República', el filòsof grec Plató proposava que les ciutats havien d’estar governades per una classe dirigent de filòsofs. El seu consell no ha sigut, evidentment, seguit gairebé mai, tot i que potser les minories bolxevics podien considerar que eren elles mateixes les portadores de la veritat que els facultava per convertir-se en els dirigents del poble. En alguns llocs hi ha escoles on es formen les classes dirigents, com la Gran Bretanya, que ha estat governada per minories formades a les seves universitats d’Oxford i Cambridge. Un altre bon exemple és el de França, on hi ha l’Escola Nacional d’Administració (ENA), en què per entrar cal demostrar bones capacitats intel·lectuals, però de la qual n’han estat sortint molts dels quals governen la política i l’empresa franceses. És significatiu que entre les mesures que el president Emmanuel Macron (ell mateix alumne de l’ENA) ha proposat per resoldre la crisi dels ‘armilles grogues’ hi figuri el tancament de l’ENA, acusada de formar minories allunyades dels interessos de la gent.

Científics al Govern

Certament, hi ha hagut científics al Govern espanyol, i cal dir que han coincidit amb els moments en què hi ha hagut més reformes a l’Estat. En l’últim govern d’UCD hi figurava Federico Mayor Zaragoza, que va començar a introduir les primeres reformes en Educació i Ciència. En el primer govern socialista hi havia dos físics (Javier Solana i Miguel Boyer), i en l’última etapa, a més d’Alfredo Pérez Rubalcaba, hi van figurar Bernat Soria i Cristina Garmendia. Al Govern català, la persona amb més experiència científica va ser el conseller Carles Solà en el primer tripartit, però Josep Laporte, Andreu Mas-Colell i Joan Manuel del Pozo poden ser exemple d’acadèmics compromesos amb la ciència i la política. Últimament s’ha incorporat l’enginyer Pedro Duque al Ministeri de Ciència, Universitats i Innovació i Mariàngela Villalonga a la Conselleria de Cultura. Són pocs exemples però significatius.

Els governs espanyols han estat sempre plens d’advocats i economistes i últimament de membres dels considerats grans cossos de funcionaris, com advocats o economistes de l’Estat, que semblen haver confós els seus interessos corporatius amb els de l’Estat. Més recentment encara, veiem que han entrat en la política persones que semblen considerar la carrera política com invertir en una franquícia més. Es troben a faltar professionals com metges, enginyers, científics i fins i tot empresaris. No es tracta de fixar quotes professionals, hi ha bons exemples de governants que procedeixen del sindicalisme o del govern local, sinó de coneixement, eficàcia i bones pràctiques.

Fiabilitat, honestedat, respecte i responsabilitat

Notícies relacionades

Un sistema democràtic no ha de portar al Govern persones per la seva qualificació sinó perquè han convençut un nombre de ciutadans que ells són els qui volen que els governin. Però els científics podrien aportar al Govern no només la seva experiència en investigació. L’últim Codi Europeu de Bones Pràctiques en la Investigació recorda que la pràctica científica està basada en principis com la fiabilitatl’honestedat, el respecte o la responsabilitat. És molt probable que algunes d’aquestes qualitats, i una fina intel·ligència, són les que es podien descobrir en el polític que acaba de deixar-nos. D’altra banda, la pràctica de la política ha de necessitar qualitats ben específiques. Per exemple, el mateix Rubalcaba havia de compatibilitzar les seves conviccions científiques amb la seva profunda lleialtat al Partit Socialista.

La pràctica de la investigació científica necessita una radical independència de pensament que no sembla gaire d’acord amb la forma en què es governen els partits polítics en l’actualitat. La professió de la ciència reclama també una dedicació molt intensa, no exempta d’ambició i de competitivitat, per sobre d’interessos econòmics que no solen ser prioritaris en els seus professionals. Potser per això alguns dels millors moments de la política del nostre país coincideixen amb la presència de científics al Govern. Ara ens acaba de deixar un bon exemple.