El sonall

El periodista i escriptor Carles Rahola va ser afusellat l'any 1939 per uns quants articles que el van incriminar davant d’un tribunal militar que va considerar que aquells articles eren l’excusa perfecta per a un assassinat venjatiu i premeditat. En un dels textos, Rahola parla d’un jardí per a la infància "on s'hi veia infants que jugaven i vellets que prenien el sol". Per "inajornables necessitats de guerra", en aquest jardí s'hi va construir un refugi: "El Jardinet ha desaparegut i ara hi ha grans munts de terra a l'entorn". Rahola en parla i desitja que els nens tornin a jugar-hi i a llegir-hi i que regnin "a la nostra terra pau, justícia, llibertat i feina". Per això el van matar.

En un altre punt de la península, a Palència, sota un parc infantil similar, fa uns anys es va trobar una fossa comuna amb més de cinc-cents cossos. Un d'ells era el de Catalina Muñoz. Al costat de l’esquelet, un sonall malmès pel temps, però encara de colors esclatants. Era d’un seu fill, el Martín, que tenia pocs mesos quan van afusellar la mare. Ara té 83 anys i ha tornat a tocar aquell sonall colgat a la tomba. No se m’acut una història més trista ni, alhora, més entendridora. L’objecte intranscendent per a la distracció infantil ha tornat d’entre els morts com una cosa indestructible que destrueix la perfídia de l’oblit. El soroll somort, insistent i llunyà, d’aquell sonall és la música de la muda memòria dels dignes.