El dol d'Arran

Va morir Alfredo Pérez Rubalcaba. Admirat per molts. Injuriat per d’altres. Com qualsevol polític rellevant en un període històric fonamental, una figura amb clarobscurs. Però, encara amb les seves ombres, n’hi ha prou amb llegir el record dels seus adversaris per estimar la dimensió de la seva vàlua i la seva tasca en defensa de la democràcia espanyola. Des de polítics conservadors a independentistes van tenir el seu particular record i respecte. ¿Tots? No, no tots. Els joves d’Arran, organització afí a la CUP, van decidir que el dol era un moment ideal per mostrar tot el seu menyspreu en un tuit tan curt com miserable: “Fins mai, ministre del GAL”.Ni tan sols van encertar amb els temps històrics de l’acusació. Que Rubalcaba fos un actor definitiu per assolir la pau a Euskadi tampoc els va semblar rellevant. Fins i tot per insultar amb propietat s’ha d’haver llegit alguna cosa més que consignes.

A més de perseguir feixistes (és a dir, els qui no pensen com ells), els joves d’Arran es defineixen com a socialistes i feministes. Paraules massa grosses per als qui es comporten com a mocosos consentits que encara creuen provocar en les reunions familiars cridant “caca, cul, pet, pipí”. El pitjor és que ni tan sols són originals. Totes les èpoques, tots els moviments, han tingut –o sofert– aquest tipus de cadells ebris de revolució impostada i buits d’entesa i sensibilitat. Quan no són perillosos, resulten simplement patètics