El meu Rubalcaba

Eren els dies abans de Nadal, els dies abans d’un clàssic al Camp Nou que havia de certificar el domini del Madrid. En aquella temporada, el Barça va fracassar. Van acabar fent fora Rijkaard i van fitxar Guardiola. Era el desembre del 2007. Per encàrrec de l’‘Sport’ vaig anar a Madrid a fer un reportatge sobre la prèvia del partit. Un dels entrevistats eraPérez Rubalcaba.Els de premsa d’Interior no s’acabaven de creure que volgués parlar amb el ministre de futbol, però el cert és que només volia parlar de futbol. Tot va anar bastant malament, perquè Rubalcaba estava refredat (“tinc una grip de cavall”, va dir) i perquè estava més interessat en els accidents de trànsit que en el partit. Però al final vam poder parlar i recordo que em va dir que no volia que guanyés el millor, sinó que guanyés el Madrid i que “el paio que en sap més de futbol en aquest país és Cruyff».

Abans de l’entrevista, en una sala carregada de quadros impossibles, decorada a l’antiga amb aires rococós, Rubalcaba va parlar amb Zapaterosobre una crisi monumental relacionada amb ETA.Valentí, el fotògraf, i jo, vam tenir la sensació d’assistir com a públic a una escena històrica. Encara no sé si ho va fer per impressionar-nos o si era cert que qualsevol cosa que tocava es convertia en un assumpte d’Estat, per petita que fos. L’endemà, aquella conversa transcendental (i tot el que ocultava) no va merèixer ni un peu de foto. Aromes de poder.