L'ofici d'escriure
Treballar gratis
Si l'esforç i el temps que dediquem als nostres textos no mereixen cap remuneració és que en realitat no són tan apreciats com ens diuen
zentauroepp48107663 dibujo ilustracion de leonard beard para opinion para el 190511174932
Em va escriure per demanar-me un article. M’havia llegit aquí mateix i el que explicava li havia semblat molt pertinent, molt interessant, molt bo. Tant bo que volia que escrigués per a la seva revista, una revista de molt prestigi, que té una difusió molt important, una publicació que faria que les meves idees arribessin a moltíssima gent. L’emissor del correu, molt amable, molt cordial, dedicava una bona parrafada a elogiar la seva pròpia publicació però no deia res de les condicions de la meva possible col·laboració.
És un fet habitual, aquest, que als qui ens dediquem al desprestigiat ofici d’escriure ens encarreguin feines però sense parlar mai de les contraprestacions. Cosa que ens obliga a fer un paper no gaire digne, la veritat, el d’haver d’arrencar la informació a cop de correus dirigits a qui diu admirar-no tant i tant: i quines serien les condicions? Dissimulant, fent com si el tema no fos el tema, perquè queda lleig parlar de diners, ens contesten: ah, sí, tants caràcters, tantes planes, a doble espai, data d’entrega tal dia. I es fa el silenci i se sent el brunzit d’una mosca. Ehem, quina remuneració teniu prevista? I ho preguntem gairebé disculpant-nos, com qui gosa trencar el tabú estúpid instaurat en el món de la cultura, aquell que diu que no s’ha de parlar de diners, que és una manera molt eficaç i refinada d’explotar el personal. Quan no t’ho diuen al primer correu normalment no és que la quantia sigui petita, irrisòria o merament simbòlica, és que ni tan sols està previst que l’escriptor cobri. La resposta sol ser sempre la mateixa: no, és que no us podem pagar perquè tal i qual però pensa que et llegirà molta gent, i tot un seguit d’excuses que no pretenen altra cosa que encobrir la vergonya de demanar-li a algú que treballi gratis.
Per amor a l’art
L’única recompensa que m’ofereixen és el reconeixement. Això ho ha explicat molt bé Remedios Zafra al seu assaig El entusiasmo. Que ens autoexplotem buscant reconeixement i prestigi. Però ni el reconeixement ni el prestigi no paguen la factura de l’aigua, la compra setmanal ni el casal d’estiu dels nens, ni tan sols la quota d’autònoms. Al senyor que em va escriure li hagués pogut preguntar: vostè cobra per editar la revista? Sí! Cobra el dissenyador, l’impressor, el distribuïdor? És clar, dubto que cap d’ells treballi a canvi de prestigi.
L’únic que ofereixen com a recompensa és el reconeixement. El problema és que el reconeixement no paga ni la factura de l’aigua ni la compra
L’única recompensa que m’ofereixen és el reconeixement. Això ho ha explicat molt bé Remedios Zafra al seu assaig El entusiasmo. Que ens autoexplotem buscant reconeixement i prestigi. Però ni el reconeixement ni el prestigi no paguen la factura de l’aigua, la compra setmanal ni el casal d’estiu dels nens, ni tan sols la quota d’autònoms. Al senyor que em va escriure li hagués pogut preguntar: vostè cobra per editar la revista? Sí! Cobra el dissenyador, l’impressor, el distribuïdor? És clar, dubto que cap d’ells treballi a canvi de prestigi.
Com va acabar la meva història amb la petició d’aquella revista importantíssima? Doncs que quan em van dir que no cobraria vaig declinar amablement la invitació explicant que en aquests moments no em puc permetre el luxe de treballar per amor a l’art. Que si fos rica, si fos com aquells escriptors d’abans, membres excèntrics de l’aristocràcia o la burgesia que els agafava per dedicar-se al poc productiu ofici de pensar, escriure i crear, potser sí que m’ho podria permetre però a casa som de vida i ens emprenyem molt quan tenim l’estomac buit. Que és demanar massa? No ho sé, potser sí que els escriptors som el que es diu de nosaltres quan pidolem un poquito de dinero, por favor, uns pesseteros que taquem el nostre noble i elevat ofici. Com li van dir una vegada a la Lucía Etxebarria quan es va posicionar contra la pirateriaLucía Etxebarria pirateria: “Una cosa és que vulguis expressar-te escrivint i una altra molt diferent és que vulguis cobrar per fer-ho.” On vas a parar!
Falsa admiració
Ara que bona part de culpa la tenim els mateixos escriptors per acceptar que ens devaluïn la feina. No fa gaire un periodista m’explicava, tot orgullós, que escrivia un article cada dia sense cobrar, que estava ja jubilat i com que ja li paga l’Estat es pot permetre continuar escrivint. Li vaig dir que ens feia un flac favor als qui encara tenim per davant unes bones dècades de pagar autònoms però no va sembla que aquesta opinió l’inquietés gaire.
Notícies relacionadesUns quants mesos més tard de rebre la petició de la revista m’anuncien la publicació del número en el qual havia de sortir el meu article. Hi apareix un que conté idees semblants a les que em van demanar a mi. I em queda clar: si no vols treballar gratis, segur que hi haurà qui estarà disposat a fer-ho, algú que creu que al començament val la pena cultivar el prestigi amb l’estómac buit perquè es pensa que tard o d’hora arribarà la recompensa monetària que es mereix. Doncs no, el més provable és que si comences treballant gratis acabis treballant gratis. I al damunt contribuiràs a devaluar la professió sencera.
Si l’esforç i el temps que dediquem als nostres textos no mereixen cap remuneració és que en realitat no són tan apreciats com ens diuen. Si us agrada molt el que escriu algú i voleu que ho segueixi fent el mínim que podeu fer és contribuir a la seva economia. Si us baixeu gratis els seus llibres la vostra suposada admiració és falsa. Si li oferiu treballar a canvi de res és que no us l’estimeu tant com dieu.
