Elits

Manuel Valls s’ha reivindicat com el candidat de les elits, just el que els seus opositors consideren el seu principal defecte. Les elits viuen un mal moment. L’apoderament digital dels ciutadans els ha posat en un compromís. El mateix Emmanuel Macron ha obert la caixa dels trons a França. Es proposa tancar la principal fàbrica d’elits franceses: l’Escola Nacional de l’Administració (ENA). I ho diu per reconciliar-se amb els ‘armilles grogues’. Alguns somien un món sense elits. És un propòsit difícil. Sempre hi haurà una “minoria rectora”. El que pot canviar, el que està canviant, és la manera de seleccionar les elits. La Modernitat va significar que les elits deixessin de ser per raó de sang, d’herència, de tradició i, en última instància, per una suposada voluntat divina. La riquesa va acabar substituint el llinatge. Les elits van passar a ser principalment econòmiques, també les elits polítiques. Aquesta és la realitat que la revolució digital acabadestapant. La crisi financera del 2008 ha sigut el detonador definitiu d’un camí sense retorn. L’autoritat  és avui horitzontal, al poder se li exigeix que sigui transparent i els individus s’han emancipat de la seva família, la seva cultura i la seva classe social. De manera que la gènesi de les elits és més el coneixement que la riquesa. Hi ha qui ho ha entès, i qui es resisteix a acceptar les noves regles del joc.

Un dels últims episodis d’aquesta batalla s’ha lliurat a la Cambra de Comerç de Barcelona. La victòria contra pronòstic de les candidatures impulsades per l’ANC no és, principalment, un canvi d’hegemonia ideològica entre els empresaris sinó el triomf d’una nova manera de seleccionar les elits. Alguns no s’han assabentat del que els venia a sobre simplement perquè viuen en un món que ja no existeix i que no és hegemònic. La vida als despatxos, als restaurants de la Diagonal i als diaris de paper ja no és el “mainstream”. Els moviments es produeixen per sota de l’espectre d’alguns radars que han quedat obsolets. Els passa com a aquelles dames victorianes que no es van assabentar de la caiguda de l’Imperi britànic fins que van tenir restriccions amb el te.