Anar al contingut

Peccata minuta

Alfredo

Andrea Comas

Alfredo

Joan Ollé

«Hola, Alfredo, em dic Joan. Un plaer. He perdut la cartera, no he esmorzat i ets l'única persona d'aquest vagó a qui conec. ¿T'importaria prestar-me 5 euros?», li vaig dir un dia a l'AVE. Rubalcaba va ser el meu àngel de la guarda

Una de les coses més boniques de viatjar matutinament amb l’AVE és arribar al seient, instal·lar l’equipatge, dirigir-nos a la cafeteria, i, si ja han obert, ser els primers en demanar un bocata del que ens vingui més de gust regat amb algun líquid i fullejant qualsevol diari mentre per les finestretes van succeint-se paisatges d’extraradi. No, el bocata de l’AVE no és tan sublim com aquell amb què ens vengem del dejuni forçós que precedeix l’anàlisi de sang, però supera per ‘golejada Liverpool’ al cruel i caríssim pa amb alguna cosa dels aeroports.

Fa alguns anys, disposant-me a disfrutar d’aquest moment ferroviari únic i després de palpar mil vegades totes les meves butxaques, registrar policialment la bossa de viatge i ajupir-me innoblement pel terra a la recerca de la meva cartera, vaig deduir: “¡Oh, merda, l’he perduda!” I, enfonsat en la meva desgràcia, no vaig saber imaginar-me les pròximes dues hores i mitja sense res a l’estómac, que rugia melanconiosament com el gos de Pávlov.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Desconsolat, vaig descobrir que dues files més enrere i a classe turista com jo, Alfredo Pérez Rubalcaba fullejava alguns papers que anava comentant amb el seu somnolent company de viatge. No m’ho vaig pensar dues vegades: «Hola, Alfredo, em dic Joan. Un plaer. He perdut la cartera amb les targetes de crèdit, només tinc un parell d’euros en xavalla, no he esmorzat i ets l’única persona d’aquest vagó a qui conec. ¿T’importaria prestar-me cinc euros?» L’home, lluny de fer cridar l’interventor, va desenfundar la seva cartera, de la qual van emergir un bitllet de vint i un altre de cinc, oferint-me el més gran, que contra la seva generosa insistència vaig declinar. A l’arribar a Atocha, el meu àngel de la guarda es va interessar per si necessitava diners per desplaçar-me per Madrid, a qui li vaig respondre que no i gràcies una altra vegada, que agafaria un taxi i a l’arribar a destinació un col·lega el pagaria.  Naturalment, a la que vaig tenir accés a un banc, vaig posar un bitlletàs de cinc euros al costat d’unes quantes paraules en un sobre, li vaig enganxar un segell i el vaig enviar a Ferraz 68-70, 28008, Madrid.

Només puc dir del meu protector que sempre que el vaig veure per la tele, en fotografia o al tren em va semblar, en el sentit més machadià de l’expressió, una bona persona. I un polític en majúscules, raça en extinció: comparin la seva cara, els seus ulls, el seu front amb els i les que aniran apareixent a partir de demà passat, després de l’adeu, a les portades dels diaris i veuran que anem a menys, a gairebé res.

No tornaré a creuar-me amb Alfredo camí de Madrid, però potser sí amb Miquel Iceta, ara ‘primus inter pares’, a qui no acabo de saber si Sánchez ha encimbellat a repartir torns de paraula al Senat a condició que no parli massa.