L'empremta

El pitjor d’una derrota és haver de compartir-la l’endemà. Pot ser que hagis vist el partit amb amics, pot ser que l’hagis patit en soledat, però arriba un moment –després de l’hecatombe– que estàs sol de debó. És aquell instant en què recuperes les jugades malaguanyades, les espifiades, els errors infantils, la falta de coratge. Tota la pel·lícula passa per davant dels teus ulls i no vols estar pendent de res que et parli de l’ensulsiada. A casa, solitari, intentes trobar explicacions i penses, també, que el futbol no és tan important i que hi ha coses molt més transcendentals i que no val la pena viure en la tristesa per un joc que “és popular”, com deia Borges, “perquè l’estupidesa és popular”.

Però arriba l’endemà i tots els que han vist el partit –cada un en un àmbit íntim, una cerimònia particular– tenen una certa necessitat d'esdevenir còmplices, de buscar la barricada de la solidaritat grupal davant l’empenta furibunda del record de la nit anterior. Hi ha una ferida i, amb la voluntat de llepar-la, acaben burxant en el dolor de la nafra, quan el més sensat seria anar pel món fent veure que aquell “esport inventat pels anglesos, un dels seus crims més execrables”, ni t’interessa ni afecta al teu ecosistema sentimental. Al cap dels anys, tot s’haurà esborrat i potser haurem tornat a ser feliços amb el futbol, però romandrà per sempre en la memòria l’empremta funesta d’aquella nit a Anfield.