Pedro rep les dues dretes
sanchez-casado
Tot i que sap que només és l’aperitiu de la legislatura, Pedro Sánchez ha convocat amb rapidesa els líders dels partits espanyols (de major a menor i amb exclusió de Vox). La seva relació amb Pablo Iglesias és una altra cosa, però rebent primer Pablo Casado, el líder de l’oposició, i després Albert Rivera, el líder de Cs que ha pujat en escons, Sánchez ha volgut rebaixar el clima de gran crispació dels últims mesos i de la campanya electoral. Prendre el pols a les dues dretes i prendre nota de les seves divisions.
Potser per ser el més sacsejat (ha perdut la meitat dels seus vots i diputats), el líder del PP ha sigut el més receptiu i el que ha tingut més temps i un millor tracte formal. Pablo Casado ha modulat bastant el seu to perquè sap que els excessos dels últims mesos (això del felló i traïdor a Espanya) no li han sigut rendibles i a més dins del seu partit li demanen més moderació. Flota en el PP un cert sentiment de culpa pel pecat aznarista i un inici de nostàlgia de Mariano Rajoy. Casado sap que un mal resultat a les municipals, les autonòmiques i les europees pot ser la seva tomba i necessita recuperar algun quilo de moderació. Per això fins i tot es va obrir que algun grup constitucionalista s’abstingués en la investidura de Sánchez per evitar forçar-lo a pactar amb els separatistes, però curiosament no va reclamar aquest paper per al patriòtic PP sinó per a Cs. Voluntat de baixar la crispació o intent –una mica infantil– que Cs abandoni el club de la dreta. De moment, mes bé el segon.
Rivera va merèixer menys temps i una sala de menor rang protocol·lari. No és el líder de l’oposició i Sánchez sap que vol guardar les formes el mínim possible. Llançat a desposseir el PP del seu estatus de gran partit del centredreta i amb només nou diputats menys –després d’haver passat de 32 a 57 davant els 66 del PP– Rivera sap que les eleccions del 26-M són crucials. Si en les europees (circumscripció única) aconsegueix superar el PP, del qual el separa menys d’un punt, i li arrabassa, a més, l’emblemàtica Comunitat de Madrid (possible) i, no diguem l’ajuntament (més difícil), faria entrar el PP en una greu crisi. Amb o sense canvi de líder perquè Alberto Nuñez Feijóo no és d’aquest món (no és diputat).
Per això Rivera no farà gestos conciliadors. Per això la proposta de pacte que enarbora –tornar a exigir l’aplicació d’un altre 155 a Catalunya– és una manera de dir que no vol cap pacte. La cara de gos amb el PSOE li pot convenir, però això del 155 sembla absurd perquè la desinflamació ha afavorit més que perjudicat Sánchez en les eleccions.
Després del 26-M, un altre capítol. ¿Què li interessarà més a la dreta: intentar ofegar-lo per veure si s’entrega a Iglesias i si naufraga millor, o donar-li una mica d’aire un temps, el fosc objecte de desig de l’empresariat que Antonio Garamendi ha verbalitzat? A la dreta política li ha molat sempre més l’estil dur i diari que el càlcul a mitjà termini. ¿És Rivera, com era Casado, de l’escola Aznar?
