Eleccions turques: L'emperador nu

Després de perdre l’alcaldia d’Istanbul a les eleccions locals del 31 de març, el president, Recep Tayyip Erdogan, va interposar un recurs davant de la comissió electoral al·legant un frau massiu a les urnes.  Tres vegades es van tornar a comptar els vots d’aquesta ciutat de més de 15 milions de ciutadans, la més poblada del país, i, probablement, la més simbòlica. Però fins i tot afegint els sufragis nuls, el candidat de l’AKP no va aconseguir derrotar el socialdemòcrata Ekrem Imamoglu, del Partit Republicà del Poble (CHP). Només 6.000 vots van separar l’un de l’altre i van fer perdre a l’AKP una alcaldia que governava des del 1994.

En règims d’autoritarisme electoral, com el turc, en què les eleccions s’utilitzen per legitimar el partit en el poder, tant en l’àmbit domèstic, com en l’internacional, és una cosa excepcional que es produeixi una derrota per part de l’oficialisme. La política comparada ens diu que aquelles eleccions més competides en aquest tipus de sistemes poden ser una arma de doble tall. D’una banda, serveixen per legitimar el sistema i mostrar el poder i la popularitat del partit en el Govern mentre debilita, desmoralitza i desmobilitza els seus opositors.

Però, de l’altra, des del moment que es permet als grups contraris al règim la seva participació en els processos electorals se’ls obre una finestra d’oportunitat per demostrar que l’emperador està nu i que la seva permanència en el poder se sosté només sobre la manipulació més que pel recolzament popular. En aquest cas les eleccions tendeixen a reforçar les forces opositores. I això és exactament el que ha passat a Turquia. Les eleccions municipals, amb les victòries a Ankara i Istanbul, van mostrar que era possible la victòria de l’oposició en places representatives del país.

Centralització

Notícies relacionades

Hatay: la frontera entre la guerra i la pobresa

Erdogan diu que les eleccions a Istanbul van ser un "crim organitzat"

No obstant, no sembla clar que aquestes derrotes haguessin agafat Erdogan desprevingut. A l’agost es va publicar un decret presidencial pel qual tota autoritat i control sobre els pressupostos de l’Administració local passaria a mans del Ministeri de Finances, controlat pel seu gendre. A efectes pràctics, per poder procedir a la despesa pressupostària els ajuntaments necessitaran autorització del ministeri, fins i tot per pagar als treballadors. Amb aquest decret es consumava el procés de centralització de competències a través de la reducció de transferències del pressupost general de l’estat a les ciutats, que passava del 15% al 10%. Per tant, guanyés o perdés els ajuntaments, el control econòmic i financer dels mateixos estaria a les seves mans.

El que sembla que no acaba de quadrar en tota aquesta història és que si, efectivament, existia la possibilitat d’ofegar econòmicament als ajuntaments governats per l’oposició, per a què demanar una repetició electoral i arriscar-se a perdre de manera més contundent. En lloc d’esperar i aplicar una normativa que l’afavoriria a mitjà termini, ha optat per les presses i la presa de decisions en calent i endut pel pànic. La història ens diu que, en moltes ocasions, els canvis de règim van començar per unes eleccions municipals, aquelles amb una capil·laritat més gran al territori. Erdogan sent com es mou la terra als seus peus.