Sánchez mira a l'esquerra

"Amb Rivera, no", cantaven els simpatitzants i militants socialistes al carrer de Ferraz la nit del triomf electoral de Pedro Sánchez. Vistes les tres reunions que ha mantingut el president del Govern amb Pablo Casado, Albert Rivera i Pablo Iglesias, no sembla que hi hagi moltes possibilitats que Sánchez es vegi temptat a desatendre les seves bases. Si la reunió a la Moncloa de Sánchez amb Casado va servir per rebaixar la crispació entre els dos dirigents, la trobada del líder socialista amb Rivera va constatar les grans diferències entre els dos polítics.

Més enllà que la seva relació personal sigui més o menys fluida, Rivera té molt clara la seva estratègia, almenys fins a la cita electoral del 26 de maig: vol disputar l’hegemonia de la dreta al PP malgrat que els populars van aconseguir més escons el 28 d’abril. En aquesta estratègia no cap cap tipus de col·laboració amb Sánchez, una actitud en la qual Rivera sembla trobar-se molt còmode políticament i personalment. Amb Catalunya com a cavall de batalla, si després del 26-M manté el seu 'no' frontal, Rivera abocarà Sánchez a pactar amb Unides Podem i els partits nacionalistes al mateix temps que l’acusa de mantenir-se en el poder gràcies a “populistes” i als qui no creuen en la unitat d’Espanya.

Obstruïdes les vies de col·laboració amb la dreta, Unides Podem s’erigeix com l’únic aspirant a soci preferent de Sánchez. Fidel a la seva estratègia de suavitzar la seva imatge agressiva, l’actitud d’Iglesias és menys bel·ligerant que la de fa quatre anys, quan disposava de més escons i Sánchez es trobava en una posició de més debilitat. Tot i així, la seva aposta per formar un govern de coalició no agrada al socialista. Més feble que en l’anterior legislatura, es dona la paradoxa que Unides Podem està en millor posició per arrencar concessions a Sánchez davant la decisió de Ciutadans de disputar el tron de la dreta al PP. Li agradi més o menys, Sánchez només pot mirar cap a la seva esquerra. 

En qualsevol cas, les reunions d’aquests dies són meres preses de contacte, perquè no serà fins després de les eleccions municipals, autonòmiques i europees quan es desenvolupi el gran joc dels pactes a tots els nivells de l’Administració, imprescindible un cop el bipartidisme va passar a millor vida. Més que mai, la política és negociació.