Dues mirades

El dolor

El pes de l'aire de Mauthausen impedeix qualsevol tipus de frivolitat, i al terreny de la frivolitat hi entren els exabruptes

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp48021097 mauthausen  austria   05 05 2019   la ministra de justicia  190505133704

zentauroepp48021097 mauthausen austria 05 05 2019 la ministra de justicia 190505133704 / Antonio Sanchez

Anar a Mauthausen és una experiència colpidora. La presència de la mort, de la ignomínia, de l’odi i el terror és tan dura que, davant d’aquell exercici lúgubre del mal sense concessions només és acceptable el silenci, la reflexió, l’oració o el plor. I, després, en el recinte sagrat de la memòria, conjurar-se per lluitar sempre, en qualsevol moment, contra l’oblit i contra la revifada d’aquell esperit maligne. Mauthausen és això. No es pot admetre la banalització, i no pas per una qüestió de simple educació cívica, sinó perquè la llosa del record del que va succeir allà dins –des del pati a les escales, aquells pertorbadors 186 esglaons; des de les masmorres als forns i la càmera de gas– és present en l’atmosfera d’una manera imperceptible però constant, permanent. El pes de l’aire de Mauthausen impedeix qualsevol tipus de frivolitat, i en el terreny de la frivolitat hi entren els exabruptes.

Quan la ministra de Justícia va oferir un ram de flors sota la làpida que evoca els "hijos caídos" d’Espanya va aixecar els dos dits índex, en senyal d’advertiment i retret, i va dir: “Y esto es por todos, ¿eh? Por todos los españoles”. Com si altres làpides fossin excloents. Potser ho són les d’alguns ajuntaments o països, capficats pels seus. No pas la que va inaugurar Raül Romeva avui fa dos anys. "En memòria de les persones deportades als camps nazis". Les persones. Sense cap distinció. Totes.