Una situació atípica
Les hores d'un hospital
Al creuar la porta d'un hospital, la vida, aquesta activitat quotidiana que disfrutem cada dia, passa a tenir una dimensió diferent, perquè és com entrar en una espècie de bombolla de la qual permanentment vols sortir
Exterior de l’Hospital Clínic de Barcelona. /
Fa uns dies parlava amb una persona que, per desgràcia, ha hagut de passar, com moltes altres, una infinitat d’hores en un hospital per auxiliar i acompanyar un familiar amb una malaltia de les que requereixen diversos dies d’hospitalització. Aquesta persona em va parlar del que havia representat per a ella viure durant un temps en un context en el qual tot girava entorn de la malaltia del seu ésser estimat. Em deia que entrar en un centre hospitalari era ingressar en un món envaït per noms d’instruments i medicines que en pocs dies un aprèn a pronunciar com si els conegués de sempre.
Al creuar la porta d’un hospital, la vida, aquesta activitat quotidiana que disfrutem cada dia, passa a tenir una dimensió diferent, perquè és com entrar en una espècie de bombolla de la qual permanentment vols sortir. Viure hores i hores d’hospital et canvia, et modifica la manera de veure les coses. “Sempre que s’entra en un hospital part de la teva felicitat queda fora”, em deia aquesta mateixa persona. I no li falta raó. Em vaig quedar pensant en com a poc a poc passa el temps quan un es troba assegut al costat del llit d’un hospital, esperant que es compleixin unes hores molt més llargues que les de fora; perquè les hores d’un hospital es compten per medicacions, per canvis de sèrum o per menjars molt senzills. Hores de passadís, on et creues amb altres mirades que estan tan avorrides i preocupades com tu.
Només somriem al creuar-nos amb qui forma part del teu únic cercle de relació quotidià: el personal sanitari, meravelloses persones que solen ser àngels, però que també poden ser dimonis. Les nits es fan llargues, solen ser caloroses i estranyes. Els llits supletoris són incòmodes, i les contínues entrades i sortides del personal interrompen un son precari i irreconciliable gairebé sempre. Es surt d’un hospital desitjant no haver de tornar-hi i anhelant, sobretot, recuperar aquesta part de felicitat extraviada el dia que un hi va entrar.
