Al fang

Els que defensen l’actitud de Núria de Gispert argüeixen que els altres també insulten i que, a més a més, ho fan des del seu escó al Parlament. “Quan ells ho fan –diuen– no passa res; en canvi, quan ho fa una dels nostres, en defensa pròpia, es gira una tempesta”. És a dir, justifiquen l’insult perquè és una forma de combatre l’ofensa dels enemics. És innegable que en tota aquesta història de trifulgues i esgarips de verduleria hi ha ben poca gent que sigui lliure de culpa, i que en determinades accions de Ciutadans hi ha hagut la voluntat premeditada de crear un ambient de crispació que deteriora a consciència l’espai públic i l’institucional. D’acord. Si és així, però, qui participa en una injúria inevitablement es contamina amb el germen de l’odi. I Núria de Gispert no solament accepta el repte (és a dir, la infecció) sinó que l’eleva a uns nivells abominables.

En el tuit dels porcs, a més a més, tira la pedra i amaga la mà. Reconeix que és “inapropiat” i que “no volia insultar aquestes persones” perquè resulta que no es va adonar de la referència a l’”observatori del porcí”. I què més! En el seu missatge afegia que ho feia en defensa de “tots aquells que desitgen que torni la dignitat a les nostres institucions”. De Gispert, la dignitat s’aconsegueix i es referma quan no es participa en el joc de les batalles en el fang, quan no es gaudeix de la brutícia com si fos l’hàbitat natural de l’espècie.