La Premier només per als anglesos

Hi va haver un temps en què vaig pensar que el País de Gal·les era un dels Set Regnes de ‘Joc de trons’, una cosa de què tothom parla però que només existeix en la imaginació. Fins i tot vaig creure que la seva capital podia ser Rocadrac i que per parlar el gal·lès n’hi havia prou amb veure capítols de la sèrie: ¡Valar Dohaeris! ¡Valar Morghulis! Per si no n’hi havia prou, la seva bandera amb el drac vermell encaixa perfectament amb l’univers deGeorge R. R. Martin. ¿I si Gal·les només fos un altre nom per a la terra dels Targarien?

Va sembrar el dubte no conèixer cap gal·lès quan ja havia incorporat a la meva agenda telefònica anglesos, escocesos i irlandesos. ¿On són els gal·lesos? I em contestava a mi mateix comAlbert Rivera en un ridícul debat: ¿Ho senten? És el silenci. El silenci d’un país que només existeix en la imaginació.

Diran, per fer-me posar vermell, que no es pot dubtar de l’existència d’una cosa que fins i tot té un príncep orellut anomenatCarles. Els respondré que també existeix un màster dePablo Casadoi això no ho fa real. ¿Oi que no?

Com el ‘brexit’

Sant Tomàsva necessitar posar els dits a la ferida oberta al costat de Jesús per creure-hi. Per acabar amb el meu agnosticisme n’hi va haver prou amb una excursió al parc nacional de Snowdonia i veure un partit de lliga entre el Connah’s Quay i el Llandudno.  Confirmat: el País de Gal·les existeix. Una cosa ben diferent és que s’hagi de dir futbol al que juguen en la seva primera divisió, que va iniciar la seva singladura el 1992.

El millor del seu futbol es juga a Anglaterra, no a Gal·les. Per allà estan el Cardiff, que acaba de segellar el seu adeu a la Premier després de confirmar-se el seu descens; i el Swansea, còmodament instal·lat a la zona tranquil·la de la segona categoria després d’èpoques sens dubte millors. L’any que ve la Premier serà exclusivament anglesa, com també ho és el ‘brexit’. Coses d’anglesos per a anglesos fetes per anglesos. Allà hi seran el Norwich i el Sheffield United, ja amb l’ascens a la butxaca, als que se sumarà el Leeds o el West Bromwich.

Perdre el temps

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Als gal·lesos els agrada el futbol, és clar que sí. Fins i tot són recurrents els reportatges intentant aclarir el debat sobre si per a la nació és més important que el rugbi. Una manera de perdre el temps equivalent a discutir sobre si Ronaldo és millor que Messi. I que els agradi no vol dir que sàpiguen jugar-lo. Als alemanys els agrada la paella i Kaiserslautern no és coneguda per les seves arrosseries. Periòdicament hi ha també intents per construir narratives sobre l’esplendorós futur que espera al futbol gal·lès. Acaben sempre en res o gairebé res, com les promeses en període electoral.

Que el conjunt no doni per a gaires balls no vol dir que a les enciclopèdies del futbol no hi hagi d’haver lloc per a Cymru, que és com es diu el país en gal·lès, en el capítol que incumbeix als solistes. John Charles, Ian Rush, Ryan Giggs, John Benjamin Toshack, Gareth Bale o Neville Southall, per incloure-hi també un porter, són grans personatges que han demostrat que fins i tot a Turíngia es pot trobar una cantonada on l’arròs estigui al seu punt i sàpiguen diferenciar entre el gra carnaroli i el bomba. Però per ser veïns, porta per porta, la frontera entre Anglaterra i Gal·les des del punt de vista futbolístic és més aviat una fossa oceànica.