Editorial

S'acosta la batalla de Barcelona

Davant de la fragmentació que s'augura, l'únic segur és que el govern municipal haurà d'estar integrat almenys per dos socis

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp47891954 grafcat7903  barcelona  25 04 2019    de izq  a drch   los a190504191312

zentauroepp47891954 grafcat7903 barcelona 25 04 2019 de izq a drch los a190504191312 / Toni Albir

Sense recuperar l’alè després de les eleccions del 28-A, els partits catalans es preparen per a les europees i municipals del 26 de maig. Destaca la batalla de Barcelona, que es lliura en diversos plans. Tot i que sempre s’ha dit que el vot municipal valora la gestió a l’alcaldia, aquestes eleccions no podran obviar ni la influència del procés –per a l’independentisme, és capital controlar Barcelona– ni la repercussió que pugui tenir en el govern de la ciutat el triomf de Pedro Sánchez en les generals.

La batalla de Barcelona dictarà sentència sobre la controvertida gestió d’Ada Colau, que ha governat quatre anys amb només 11 regidors de 41 –únicament durant any i mig ho va fer aliada al PSC, amb 15– el que ha comportat inestabilitat, renuncia a projectes, rectificacions i diverses reprovacions de l’oposició per la política de seguretat i d’altres. Característiques d’aquesta campanya són també la presència de grans figures polítiques, com la mateixa Colau, Ernest Maragall o Manuel Valls, i l’empremta del procés sobiranista i les seves conseqüències, amb una candidatura, la postconvergent, encapçalada per un extinent d’alcalde ara pres i jutjat pel Tribunal Suprem, Joaquim Forn.

Fins ara, les enquestes han pronosticat una victòria d’ERC, seguida a curta distància per Barcelona en Comú. Però el triomf del PSOE a les generals ha donat ales a Jaume Collboni fins al punt que s’especula que pugui produir-se un triple empat, mentre que la llista de Valls perd força. Tampoc es pot descartar que la llista de l’exprimer ministre francès recuperi la força inicial i doni una sorpresa. El problema per a Valls és que les seves opcions es limiten a quedar en primer lloc perquè si no, les candidatures independentistes i els comuns s’unirien contra ell perquè no governés.

Davant de la fragmentació que s’augura, l’únic segur és que l’equip de govern haurà d’estar integrat almenys per dos socis. Maragall apostaria per governar amb els comuns i els postconvergents, però aquests dos últims grups són incompatibles. Colau preferiria associar-se amb ERC o el PSC o amb els dos, però republicans i socialistes es neguen, ara per ara, a col·laborar. Tot dependrà de qui arribi primer i per a això queden tres setmanes intenses. El mateix pot dir-se del conjunt de Catalunya, on es juga l’hegemonia independentista entre ERC, guanyadora de les generals, i Junts per Catalunya, que compta encara amb la majoria dels alcaldes.