LA CLAU

Política

Diumenge, la política es va imposar a la cridòria de la dreta alimentada per Vox i a l'activisme d'una part de l'independentisme català

1
Es llegeix en minuts
GRAF212. MADRID, 29/04/2019.- El candidato a la presidencia del Gobierno por el PSOE, Pedro Sánchez, durante su valoración de los resultados electorales en la sede socialista en la Calle Ferraz de Madrid. EFE/JuanJo Martín.

GRAF212. MADRID, 29/04/2019.- El candidato a la presidencia del Gobierno por el PSOE, Pedro Sánchez, durante su valoración de los resultados electorales en la sede socialista en la Calle Ferraz de Madrid. EFE/JuanJo Martín. / JuanJo Martín (EFE)

En les eleccions generals del 28-A hi va haver molts perdedors i algun guanyador. Un d’ells va ser la política. Els clàssics dirien que la política en majúscules. En els debats es va veure amb una certa claredat que Pedro Sánchez i Pablo Iglesias intentaven fer política davant la cridòria, els insults i el guirigall tuitaire de Pablo Casado i Albert Rivera que, curiosament, no era més que la reverberació als platós de les barbaritats que deixa anar Vox en els seus mítings i a les xarxes socials. En general els electors van fer més confiança als que van pretendre fer política que als que simplement buscaven despertar les més baixes passions. La política és més estratègica que tàctica, planteja la batalla entre adversaris i no entre enemics, debat sobre idees i projectes més que sobre persones i gestos, busca la dialèctica però no la confrontació. Perquè la política no és mer màrquetingsinó l’art de conquerir democràticament el poder, cosa que en una societat avançada com la nostra passa pel pacte i la transacció, no per l’aixafament o l’aniquilació. Està en mans dels polítics aprofitar aquesta aposta dels electors per la política que no hi entén, de cordons sanitaris.

La política també sembla que s’obre pas entre els partits independentistes catalans. És evident que, després dels fets d’octubre del 2017 i les seves conseqüències judicials, l’independentisme català viu un debat intern que queda entelat per les emocions que desencadenen els empresonaments i les causes judicials. El vector principal no és, com podria semblar a Twitter, entre traïdors i legitimistes. Ni tampoc com ho presenta certa premsa, entre moderats i radicals. La divergència fonamental és entre política i activisme. Que Esquerra hagi quedat per davant és un cert aval a la seva aposta per la política que en aquests moments vol dir, com a mínim, aparcar, o descartar, la via unilateral. Després de les municipals, és força probable que, si no pateixen un daltabaix, els alcaldes del PDECat s’afegeixin a aquesta aposta per la política en detriment de l’activisme que alimenta el nucli de Puigdemont. Serà llavors quan es pugui plantejar que el focus del tema català passi del Tribunal Suprem al Congrés dels Diputats, d’on no hauria d’haver sortit mai.