ANÀLISI

Qui mana a Veneçuela

2
Es llegeix en minuts
Venezuela s President Nicolas Maduro speaks during a rally in Caracas  Venezuela  May 1  2019  REUTERS Fausto Torrealba NO RESALES  NO ARCHIVES

Venezuela s President Nicolas Maduro speaks during a rally in Caracas Venezuela May 1 2019 REUTERS Fausto Torrealba NO RESALES NO ARCHIVES / STRINGER (REUTERS)

Un pas més en la crisi. Aquest és l’únic balanç clar dels dos dies d’agitació arran del nou desafiament de Juan Guaidó al Govern de Nicolás Maduro. Un pas sí, però sense saber molt bé en quin sentit. Sembla clar que Maduro ha passat les seves pitjors hores en temps, però ¿l’oposició es va fer més forta? ¿Té avui més possibilitats de derrotar el Govern? Les preguntes es multipliquen, però alhora convé retenir algunes certeses que potser acompanyin a entendre millor cap a on va Veneçuela.

El primer que convé entendre és que Veneçuela s’ha convertit en un Estat fallit. Amb totes les lletres, amb totes les seves conseqüències. No és possible establir comparacions amb Zimbàbue, l’Afganistan o Líbia, perquè cada un fracassa a la seva manera, cada un té els seus recursos i els seus problemes. Però en la base, en allò substancial, és el mateix. L’Estat no funciona, al seu lloc s’hi ha instal·lat una economia criminal molt més gran que l’oficial, mentre la majoria de la població no té recursos bàsics, ja no només per acabar el dia, en molts casos ni tot just per començar-lo. Un estat sense govern, o millor dit malgrat tenir dos presidents, cap d’ells governa. Lluiten pel poder. Un per mantenir-lo, l’altre per aconseguir els ressorts amb els quals la seva autoproclamada presidència tingui algun sentit. La batalla política ha dividit el país i cada nou gir sembla allunyar més la possibilitat d’una transició sense violència. És allà on es fa fort l’Exèrcit.

Notícies relacionades

Tot i que ningú governi el país, els militars s’han adonat que són ells qui realment manen a Veneçuela, per això el Govern reivindica la unitat de les forces armades i l’oposició busqui la deserció dels oficials de més rang. A falta d’un mínim espai polític per al diàleg, els qui controlen les armes tenen el poder. Si haguessin seguit l’aixecament, és probable que Maduro hagués acabat agafant aquest avió a Cuba. Però això no va passar. Com tampoc van sortir al carrer per reprimir-lo. Maduro va tardar gairebé 20 hores a parlar. Per als seus partidaris el dia els va haver de semblar que durava un segle. L’Exèrcit era la clau i encara avui és una incògnita com pot reaccionar a mesura que la crisi es vagi agreujant.

Una part d’aquest Exèrcit ja s’ha adaptat a l’economia de guerra i viu del comerç de matèries primeres extretes de les entranyes i gestionades per traficants i grups criminals que protegeixen; d’altres viuen de les prebendes mateixes del càrrec. Però una altra part, són només militars entrenats per defensar l’interès nacional encara que no estiguin a favor d’un govern fracassat, sense capacitat de fer front a la desfeta, encara no s’han pronunciat. L’oposició sap que per allà van els trets. El risc és que la batalla passi a les armes. Maduro es mou molt millor en el conflicte que en el diàleg i amb la possibilitat d’arribar a acords polítics en mínims, només els militars poden canviar el futur de Veneçuela. Per bé o per mal, ells manen.