IDEES
Plorar de riure
youshouldleave
Amb 'I think you should leave' plores de riure. Sempre intent esquivar a les meves columnes les simples recomanacions. Quan defenso alguna cosa intento plantejar una petita tesi que justifiqui l’aposta. M’angoixa quedar-me en el suggeriment. Però, de cop, m’empasso d’una tirada el xou de Tim Robinson (disponible a Netflix) i se’m desmunta el xiringuito. D’una banda, tinc la necessitat d’escriure sobre aquest per si queda algú que no l’hagi vist. De l’altra, el primer que vull dir sona massa simple: «És molt graciós». ¿Què faig? Recomanar-lo. Primer perquè és realment bo (malament, he caigut en el que intentava evitar). Segon perquè, ben pensat, potser això que sigui molt graciós no és un argument tan simple. Segur que és una obvietat, però no és mai sobrer recordar que la comèdia que només busca fer gràcia no és menys valuosa ni menys complexa que la que s’expressa (o interpreta) mordaç, valenta, temerària, crítica o «necessària».
'I think you should leave' és un festival de la broma. Els seus sis episodis d’uns quinze minuts són d’una precisió, un enginy i, sí, una gràcia fora del que és habitual
No tota la comèdia busca fer riure, o de la mateixa manera. Però en la comèdia contemporània que persegueix aquesta reacció de forma evident no és tan fàcil detectar una proposta tan perfecta com 'I think you should leave', sèrie d’esquetxos creada per Tim Robinson i Zach Kanin i amb altres grans de l’humor a les seves files (Vanessa Bayer, Tim Heidecker, Cecily Strong o Will Forte). A mig camí entre l’humor mainstream i la comèdia nord-americana independent, alguna cosa així com un encreuament perfecte entre 'Saturday night live' i 'TEric awesome show, great job!', la sèrie protagonitzada per Tim Robinson és un festival de la broma. Els seus sis episodis d’uns quinze minuts són d’una precisió, un enginy i, sí, una gràcia fora del que és habitual
El seu fil conductor, que es deixa en pausa en alguns esquetxos més lliures, seria una mica així: ¿què passa si, quan la realitat et supera, en comptes de donar-te per vençut fingeixes tenir el control i el portes a les màximes conseqüències? El que passa és allà, en menys de dues hores de rialles ininterrompudes a costa de la barreja en espiral d’inseguretat i arrogància d’algú que pots ser tu o la persona que tens al costat.
