Realitat afectiva

Un matrimoni. Dues filles. Una separació. Fins aquí, una història mil vegades viscuda per molts. Però amb una excepció: després del divorci, la mare confessa que la primera filla no és de qui fins aleshores havia cregut ser el seu pare. Amb la genètica com a arma, intenta que el pare no biològic no tingui un règim de visites. El cas arriba al Tribunal Suprem i el Tribunal Suprem dicta que, malgrat que no és el pare biològic, hi ha un llaç d’afectivitat que està per damunt de tot. Que el fet que el pare no sigui el pare biològic no és incompatible amb la realitat afectiva de la menor, amb l’afecte familiar, que és superior als llaços biològics. Que el bé comú va més enllà de la genètica.

I d’aquest cas excepcional sorgeix un precedent molt important per a nosaltres, les famílies enllaçades. Perquè el relat principal del que considerem família sempre està molt lligat als vincles biològics, i la diversitat familiar desmenteix alguns dels seus mites més arrelats a la nostra cultura familiar, el que la societat ha entès sempre com a nucli familiar.

Notícies relacionades

La família 'patchwork', per Imma Sust

Quan el divorci dels pares és l'infern per als fills

La realitat afectiva ens empara a moltes que convivim amb menors que no tenen els nostres cognoms. En el nostre cas no hi ha cap desacord, no hi ha cap engany: no ens hem cregut pares ni mares biològiques en cap moment, i hem jugat sabent quines són les regles i quines són les nostres cartes. I tot i que el cas no és assimilable per a les enllaçades, sí que és cert que el terme ens dona esperança. Molts articles que s’escriuen sobre la maternitat afí parteixen de la millor de les situacions: la família està, diguem-ho així, a la segona pantalla. ¿Què passa quan les famílies enllaçades també es divorcien, i es divorcien de tots els membres de la família?

Encara no hem resolt els drets i els deures dels pares i de les mares afins, però ja hem de pensar en el següent pas: la realitat afectiva a les bones, i la realitat afectiva a les males. Existeix, i és tan o més important que la genètica.