Anar al contingut

Al contraatac

Escriptors i polítics

DAVID CASTRO

Escriptors i polítics

Milena Busquets

Un escriptor, almenys un escriptor seriós, no acostuma a rectificar. Troba (si ho troba, és el més difícil) la seva veu, el seu estil, el seu món, i s’hi submergeix fins al final dels temps. Aprofundeix, excava, simplifica, alleugereix o complica un univers, una petita (o de vegades enorme) parcel·la de l’experiència humana.

És com si als 20 anys et regalessin un jardí (això sí que seria genial) i passessis la resta de la teva vida (no seria una mala vida) amb les mans ficades a la terra, a tot estirar amb un vell barret de palla per protegir-te del sol i uns guants ressecs per no ferir-te massa les mans. Un escriptor no rectifica, un dia s’asseu en una cadira a l’ombra d’un arbre (una olivera estaria bé), es calla i punt.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

No passa el mateix amb els polítics. Els polítics no es poden limitar a cultivar el seu jardí, d’ells s’espera que baixin al fang. De tots els oficis que conec, el seu em sembla un dels més meritoris i difícils (dependre d’una manera tan absoluta de l’acceptació i el judici dels altres deu ser espantós).

Com els escriptors, també tenen l’obligació d’entretenir, encara que vistos els debats, alguns ho fan amb molt més afany que nosaltres.

I una vegada han arribat al poder, necessiten ser-hi per tots els mitjans, com Buster Keaton penjat de les agulles del rellotge.

Diumenge em va semblar que alguns respiraven alleujats al sentir que havien recolzat el peu en una cornisa i vaig percebre la respiració agitada d’altres a l’adonar-se que tenien els dos peus al buit.

Tots dos obliden que només és una qüestió de temps que els llocs s’inverteixin de nou, perquè sempre s’inverteixen, en tot; és part de la gràcia i del pànic.

Un oblida a l’instant que els que l’han votat l’han votat perquè era el que menys repulsió els feia o perquè no guanyessin els dolents dolentíssims. L’altre oblida que les derrotes són temporals i que no signifiquen gran cosa.

Un es posa una camisa rosa (suavitat, tendresa, optimisme, crec que la ministra Calvo també portava un vestit rosa de ratlles, hauria sigut encantador que sortissin tots vestits de rosa) per sortir al balcó. L’altre arrasa el seu jardí enmig de la nit, n’arrenca i en trepitja totes les plantes, xarrupant-se els mocs, trist, decebut i encara incrèdul. El derrotat comença a rectificar l’endemà, amb les paraules primer, que sempre precedeixen els fets i que en un moment donat, si és necessari, s’emportarà el vent. L’altre, de sobte, considera que els cards punxeguts del seu jardí són la flor més bonica del món i surt a regar-los cantussejant amb la seva camisa rosa a la llum de la lluna. ¡I d’aquí a un mes, més! La diversió mai s’acaba.

  

Temes: Escriptors