Aliança ERC-Podem amb incògnita

Una cosa són els vots i una altra les sumes. De vegades les matemàtiques parlamentàries et donen molt més pes polític del que es desprèn dels vots. O viceversa, un gran resultat a les urnes és convertit en irrisori per les matemàtiques.

La incontestable victòria independentista a les generals està molt més a prop del segon cas que del primer. 22 diputats sobre 48 són molts més del que han obtingut els partits nacionalistes en aquest període democràtic. Si hi afegim els 7 sobiranistes d’En Comú-Podem, la proporció d’escons catalans rebels arriba al 60%. A l’altra banda, la suma dels tres espectres contraris al diàleg obté tan sols el 15% de la representació catalana al Congrés.

22 diputats són molts, moltíssims, però a l’hora de la veritat, que és la que compta, 22 valen per 2. Són els que necessitarà Pedro Sánchez per arribar als confortables 176 de la majoria absoluta. Un cop pescats els 42 de Podem, els 6 del PNB, els 2 canaris i el valencià de Compromís, encara en falten 2. Ni un més. Vet aquí el valor real de l’independentisme al Congrés dels diputats.

Sospesada la realitat amb tota precisió, les crides a la concòrdia i l’harmonia universal hispana no són sinó musiqueta de pianola, més sàdica que ingènua. Vist l’ínfim pes pràctic de la seva contundent victòria electoral, i atès que en política implorar és encara pitjor que plorar, a ERC li queda una opció: entendre’s amb Podem, i si pot ser amb el PNB. Si les mocions, posem per cas a favor d’un indult, rebessin el suport de Pablo Iglesias i els nacionalistes bascos, obtindrien més de setanta vots i podrien inclinar el PSOE a transaccionar.

Un nou 155, més lluny

Les generals allunyen el 155 però no apropen cap acord de resolució del conflicte. El màxim que es podría obtenir és el final a la repressió acompanyat de petites concessions en finançament i en inversions, no un paquet de competències i encara menys el famós referèndum. Ben al contrari del que predicaven des de JuntsxCat la mateixa nit electoral, sense l’independentisme català Espanya no és ingovernable. Quan el gran pes no passa de modesta torna més val no fer-se gaire il·lusions.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El que està per veure és la correlació a Catalunya d’aquesta aliança al Congrés. ERC i els comuns no sumen al Parlament ni sumaran a l’Ajuntament de Barcelona. Tant a una banda com a l’altra de la Plaça de Sant Jaume, correspon als post convergents i assimilats de Puigdemont decidir si volen ser-hi, passant de l’hegemonia a la minoria i de la dreta al centreesquerra, o prefereixen mantenir-se en la puresa i cedir el lloc al PSC.

Ara que el PDECat ha estat gairebé escombrat a favor de Puigdemont, a Waterloo hauran de decidir: o pagar el preu del suport dels comuns per allargar la legislatura i convertir així el president Torra en un ninot mogut per fils poc espriuans, o avenir-se a convocar eleccions i perdre d’entrada la presidència i de sortida potser qualsevol despatx de poder a la Generalitat i a les principals ciutats de Catalunya. 100% de puresa i 0% a l’hora pintar alguna cosa, si no és a l’oli.