El canvi de rumb

ERC en el paper de Convergència

El gir al pragmatisme tenia els seus riscos, però ha superat de forma immillorable la prova de les eleccions generals

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp47959905 opinion leonard beard190430175757

zentauroepp47959905 opinion leonard beard190430175757

Les 155 monedes de plata de Gabriel Rufián per assenyalar Carles Puigdemont com un traïdor i l’amenaça d’Oriol Junqueras de treure ERC del Govern si es convocaven eleccions sense haver proclamat primer la República van ser el cant del cigne de l’ERC centrada a intentar treure avantatge de la falsa proclama que ells eren els únics que volien i creien en la independència.

Res era el que semblava. ERC acceptava resignadament que, sabent que el que exigia (proclamar la República en aquestes condicions) no portava enlloc, convenia mantenir la ficció pressionant Puigdemont fins al final. Si el president frenava, serien ell i la seva família política els que pagarien la factura de la “traïció”; si no ho feia, tots podrien continuar mirant als ulls de l’electorat. Però ja en aquell moment ERC tenia decidida la nova estratègia a executar una vegada sobrepassat el clímax del farol d’unilateralitat amb què es va tancar l’octubre de 2017.

Aquesta nova manera de fer va debutar amb un article misteriós d’Oriol Junqueras publicat dos dies després de la declaració d’independència. Anunciava que a partir de llavors seria necessari prendre decisions que podien resultar difícils d’entendre. Era el tret de sortida.

ERC es disposava a abraçar a partir d’aquell moment l’esperit de l’antiga Convergència per anar a la conquesta del carril del centre sobiranista que Carles Puigdemont, amb l’aquiescència i assentiment de tot l’entorn postconvergent, es disposava a deixar completament lliure en favor d’una altra manera de fer que, per posar un exemple, es pot resumir en les declaracions que va fer Toni Comín el mes de març passat a Londres en les quals deia que Catalunya necessitava un conflicte més intens per guanyar més recolzaments internacionals.

ERC decidia, al contrari, prioritzar el que sempre proporciona avantatges competitius en el negoci de la política: lideratge indiscutit, tot i que sigui des d’una cel·la, maquinària de partit greixada i disciplinada, i un discurs únic repetit per tots els seus integrants com qui afegeix un amén al final de cada oració. Es resumeix en l’acceptació que la independència requereix una majoria social molt més sòlida de la que hi ha ara, només és viable a través d’un referèndum acordat i exigeix una mirada a llarg termini.

Rumb fix

Ni els presos, ni el judici, ni la pressió a les xarxes, ni els cants de sirena de la unitat, ni qualsevol altra conjuntura han mogut els republicans després que s’atrevissin a donar el cop de timó. Lideratge, discurs –amb la justa i calculada ambigüitat que la política requereix– i un partit amb la força necessària per disciplinar qui tingués la temptació de sortir de la fila.

ERC canviava a pragmàtica i possibilista. També en el pla institucional, i prenent com a referència l’eix social, els departaments del Govern sota la seva responsabilitat (des d’Economia fins a Salut, passant per Educació o Benestar) se situaven en posicions moderades per consolidar la respectabilitat de bon gestor que fuig de posicions maximalistes. Si Andreu Mas-Colell tingués a l’aula d’una universitat l’actual conseller d’Economia, Pere Aragonés, el consideraria un dels seus.

El moment de passar la prova del cotó fluix a aquesta nova estratègia va arribar amb les eleccions generals. No estava exempta de risc, d’acord amb el credo que professen bona part de les bases històriques del partit, però els resultats van ser immillorables.

Notícies relacionades

ERC ha fet el que feia la Convergència de fa anys, tot i que des d’un posicionament independentista i més a l’esquerra. Bàsicament, acceptar i gestionar les contradiccions que la pràctica política comporta, llegir amb encert la realitat del país del present sense confondre'l amb el que un dia va ser o es desitjaria que fos, preservar el valor –fins i tot com a independentistes– del catalanisme com a denominador comú que sobrepassa l’independentisme i que continua sent imprescindible, no menysprear les competències de la Generalitat, tot i que es considerin insuficients, apuntalar la necessitat de la negociació fins i tot en situacions de màxima dificultat i saber que convé esperar que la conjuntura sigui favorable amb la paciència de Job. I com a toc final, l’ambigüitat justa i necessària per preservar el marge d’actuació i la maniobrabilitat que tot discurs i actuació política requereixen. El que havia fet tota la vida Convergència des del nacionalisme i que queda clar que també es pot fer des de l’independentisme.

Naturalment hi ha altres maneres de situar-se al tauler. Existeix fins i tot la contrària a aquesta, punt per punt. Cada u tria el seu manual i el votant acaba triant els resultats.