Campanya de fe i penitència

Coincideixen els analistes polítics a descriure aquesta campanya com la de les emocions. Ho diuen en sentit pejoratiu. I no només perquè l’hàgim patit a Setmana Santa (en temps de fe i penitència), no. Aquest to de denúncia i pena ve donat perquè socialment conferim més rigor a la raó que als sentiments i a perquè a algú se li va ocórrer associar maliciosament emoció –qualsevol emoció– amb populisme. N’hi ha prou amb repassar la història per adonar-se que els oclòcrates, tant de dretes com d’esquerres, han recorregut a les emocions. Ara, caldria advertir també que majoritàriament es decanten per l’histrionisme i exagerar les emocions negatives, les emocions que ens paralitzen i ens impedeixen pensar, sentir i actuar amb sensatesa, serenitat i calma. 

Els populistes d’avui fan servir la mateixa tàctica: discursos i gesticulació que encomanin odi i por entre la ciutadania. Les fotografies on Hitler assajava els seus mítings davant una càmera amb posats d’intimidació, desafiament i ràbia; poden descobrir-se avui en la posada en escena de Trump, Bolsonaro, Maduro, Salvini o Santiago Abascal. El fanatisme polític s’ha evidenciat en aquesta campanya al saber-se que l’únic diari de tirada nacional que ha aconseguit entrevistar els cinc principals candidats ha sigut un diari esportiu i a l’escoltar el moderador del debat a la televisió pública suggerir-li als participants que es perdessin el respecte... 

La feina bruta al PP

Que Pablo Casado interrompés la seva incendiària provocació dialèctica en els debats no va ser casualitat. Com a presidenciable és millor deixar-li la feina bruta a algú de naturalesa superba com Cayetana Álvarez de Toledo (és el seu sempitern gest altiu de barbeta alçada el que ha modelat el seu coll a tall de dona girafa). Com a marquesa té un do: pot acusar els estudiants que van provar d’impedir la seva participació a la UAB de “pijos, reaccionaris, mocosos totalitaris, consentits, subvencionats, als quals paguem tots perquè segrestin la universitat pública” sense despentinar-se.

I sobre l’elecció de les localitzacions d’aquesta campanya, Ciutadans va escollir Rentería per a un del seu mítings. ¿I per què no fer-lo allà?, es preguntava Rivera. ¿I per què sí?, em preguntava jo. Suposo que pel mateix motiu que Inés Arrimadas es va decantar per Vic (terra de Marta Rovira) o Torroella de Montgrí (localitat de Dolors Bassa). Perquè desgraciadament troben allà gent disposada a regalar-los les emocions negatives (rebuig i fúria) de les quals el partit precisament s’alimenta per obtenir espai en els mitjans de comunicació. Perquè entregar-li en directe una carta de dimissió al director de TV-3 quan Cs l’havia acceptat prèviament com a moderador d’un debat en què participaven no té molt sentit, però sí repercussió mediàtica. De la mateixa manera, pot ser que una fotografia en un marc dels ‘xinos’ que es trenca amb només mirar-lo sembli ridícul, però dilluns i dimarts no es va comentar cap altra cosa. Ja saben, que parlin de mi tot i que sigui malament.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Tot i que no d’una manera tan ostentosa, Pedro Sánchez també ha recorregut al temor per mobilitzar l’electorat en aquesta campanya. Les referències a Vox, fins i tot sent absent en els debats, es devia a la seva necessitat de traslladar la imatge que si no es vota el PSOE, la ultradreta podria tenir possibilitats reals d’entrar demà al Govern. Per la seva part, l’independentisme continua explotant la victimització dels presos i exiliats polítics. Per això, contemplarJordi Sànchez compareixent des de la presó a través de videoconferència assegut en un pupitre (empetiteix i infantilitza la persona) amb una bandera espanyola i un retrat de Felip VI de fons, tot i que no fos expressament, beneficia (agita) el separatisme. 

En aquest ambient tan carregat, s’ha començat a venerar la imatged’un Pablo Iglesias sorprenentment moderat. A fi de reduir la repulsa que el seu caràcter alfa produïa entre part de l’electorat, especialment dones, li han corregit el ‘manspreading’ a l’asseure’s i els braços en gerra de l’actitud de xèrif que adopta quan està dret. En realitat, el secretari general de Podem només s’ha apoderat de l’esperit errejonista del qual tant temps es va burlar i va menysprear. Ara Iglesias demana educació i mantenir les formes per respecte als ciutadans per contribuir a un intercanvi intel·lectual enriquidor. Ara... En fi, que la jornada d’aquest dissabte de reflexió ens permeti asserenar-nos i que el vot de diumenge ens agafi a tots confessats.