Disculpes

El perdó és necessari i imprescindible. I això vol dir que és just i necessari. Per entendre’ns: cal que hi sigui perquè, al mateix temps i amb la mateixa intensitat, si no hi fos, res no tindria sentit. Perdonar és un exercici que implica una dosi elevada de generositat, més enllà de l’orgull, de la ferida, de la voluntat de romandre en l’odi generat per l’ofensa. Odi o dolor. O defalliment. Davant de l’afront, és un pas decisiu que s’imposa èticament i estètica, perquè és en el perdó, i en la manera d’expressar-ho, on s’eleva l’entitat moral de qui perdona.

Demanar perdó no només és reconèixer l’error o pensar que una acció determinada va ser la causa de la nafra, sinó imaginar (ser capaç d’imaginar) una perspectiva de futur, aquell lloc on és possible que la cicatriu, que certifica el pes de la memòria, no sigui una font sagnant sinó un record immarcescible. I epidèrmic. Però que difícil és entomar la tragèdia quan l’assassí escriu això: “Des de l’IRA –aquest nou IRA que va matar la periodista nord-irlandesa Lyra McKee– oferim les nostres completes i sinceres disculpes a la parella, la família i els amics”. Els terroristes han aclarit que, d’ara endavant, “miraran de ser més curosos” per no cometre un error similar. ¿Com s’accepten unes disculpes com aquestes? ¿Com si en les mudances s’hagués escantonat el moble del menjador? ¿Com si el tren hagués arribat amb retard? ¿Com si el menjar fos massa salat?