Debats i mentides

Les mentides sense cap rubor ballen a la seva albor pels platós de televisió. La novetat, potser, és que els candidats es diuen mentiders els uns als altres. S’insulten en un exercici de dominació i poder. Els líders polítics saben molt bé que, en termes postmoderns, l’important no són els fets, és la narració. Sovint la veritat molesta; per això se la tracta amb menyspreu, perquè interfereix en el fil argumental que es vol teixir.

En els dos debats televisius consecutius d’àmbit espanyol, tant Pedro Sánchez, com Pablo Casado i Albert Rivera s’han desqualificat directament dient-se “mentider, mal educat o impertinent”. Quan les paraules pròpies no tenen prou confiança, cal treure de tot: fotos emmarcades, gràfiques, cartes, retallades de diaris, etc. que les sostinguin. En algun moment es voreja la xarlataneria, que, segons el filòsof H. G. Frankfurt, és pitjor que la mentida, perquè no rebutja l’autoritat de la veritat i s’hi oposa, sinó que ni tan sols li fa cas.

Els tres líders referits es postulen com a presidents. Pablo Iglesias, no. El podemista se situa en la realitat i reclama el vot per poder entrar al Govern de Sánchez i influir. Un Pablo Iglesias molt moderat en les formes, lluny d’aquell estil radical que el definia. ¿Recorden de quan insultava la resta de partits cridant-los “casta”? Aquest ‘nou’ Iglesias aconsegueix mantenir el discurs crític, però ni insulta ni entra en desqualificacions personals. Apel·la a la responsabilitat i al respecte entre uns i d’altres, referint-se a l’audiència com si hi estigués dialogant. Atén els moderadors, utilitza un to de veu molt mesurat i sincronitza la comunicació no verbal amb l’oral, assegurança, ponderada.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Fins i tot connectant amb les dones quan el debat va embarrancar en la violència masclista. O amb Catalunya: “La política necessita –va afirmar– que s’asseguin a una taula on siguin tots i el sabem”, els diu. ¿Per què aquest canvi d’estil? No és una dada menor que Google Trends l’aplaudís, ni que Twitter optés majoritàriament per criticar les formes acceleradesd’Albert Rivera. Veurem quins rèdits electorals en treuen uns i altres de la seva potència, la seva calculada suavitat, de les seves veritats i mentides.

Els debats són essencials en democràcia, tot i que aportin poca veracitat. Prenem decisions partint de la nostra percepció de la realitat que ens presenten i sobre el grau de confiança que atorguem als líders polítics. La seva capacitat de resistència, de risc i de lideratge. El seu ser o no ser veritat. M’agradaria pensar que els votants, una vegada que els mateixos mitjans, com el nostre diari, destapen les mentides (o ‘fake news’) que cada dia ens expliquen els polítics en campanya, es deixaran guiar per la veritat. George Orwell va anunciar que el concepte de veritat objectiva estava desapareixent del món i que les mentides serien les protagonistes de la història. Va afegir també que, en temps d’engany universal, dir la veritat es converteix en un acte revolucionari.