El cinquè

Tres van optar per vestit i corbata, un per jersei reivindicatiu, el cinquè tenia alguna cosa de camaleònic, portava les peces que cadascú vol veure. Es feia petit o gran segons el curs del debat. Va acabar crescut, aixecat pels assots que Casado i Rivera van proferir a Sánchez. El coco s’ha instal·lat en la ment de molts. Darrere de l’esquerra ja només veuen l’amenaça que vol trencar Espanya. I la pàtria no es toca. Qualsevol que tingui una estelada al balcó ho ha d’entendre. Sí, les crítiques hiperbòliques i les mentides a granel de Rivera i Casado engrandeixen el cinquè en discòrdia. Els errors de tots dos, encara més.

“El veig molt nerviós”, no deixava de repetir a Sánchez un Rivera passat de rosca. I els televidents dubtaven entre estampar el comandament del televisor contra la pantalla o canviar de canal. Millor va estar Casado, però per als que volen que alguna cosa (o tot) canviï, no els serveix. Massa tou. En altres temps, algun d’ells hauria confiat en Iglesias, el candidat que va guanyar el debat per golejada, però ho va fer des de la moderació, i això ja no és el que volen els que voten des de l’afartament. Busquen el líder fort, el que diu les coses clares (tot i que menteixi), el que sap donar un cop de puny sobre la taula i ordenar callar. Alguns d’ells van sortir uns minuts al debat. Quan van veure la bronca tonta, les ocurrències de laboratori, les impostures, es van passar a les xarxes socials. Allà, el cinquè arrasava.