¿I la malversació?

En el que portem de pràctica de la prova en el judici del procés no hi ha hagut gaire sorpreses. Tret d’algun dels detalls de la famosa reunió de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Joaquim Forn amb la cúpula dels Mossos, així com alguna de les declaracions del lehendakari, Iñigo Urkullu. Quant a la resta, anècdotes a part, s’està demostrant el que era públic i notori i que precisament per això no hagués hagut de ser objecte de prova. Que hi va haver manifestacions pacífiques –de vegades tenses– de protesta i una enorme mobilització de resistència passiva també fonamentalment pacífica l’1 d’octubre. Que alguns comandaments policials es portaven malament i desconfiaven els uns dels altres. Però no s’ha vist res que recordi un cop d’Estat, que a Espanya sabem massa bé què és, perquè en vam tenir un el 1981.

El que potser ha sorprès més de tots aquests dies és que la suposada malversació sembla com si no existís. Se’n parla poc a la sala i en els mitjans de comunicació. Existeix escassa prova proposada sobre això. De fet, el magistrat instructor només li va dedicar dues pàgines sense gairebé dades en la seva ordre de processament de 69 pàgines.

Es tracta d’un delicte molt complex. Per conèixer alguns dels seus detalls ha calgut esperar l’ordre de processament del Jutjat número 13 de Barcelona, que ha investigat exactament la mateixa malversació que s’està jutjant ara en el Tribunal Suprem. I d’aquesta interlocutòria, novament, torna a deduir-se una sorprenent precarietat argumental perquè, al marge d’altres detalls de no menor importància –factures pagades durant el període de la intervenció estatal o pagaments compromesos abans de la suspensió del referèndum pelTribunal Constitucionali després no satisfets–, sobrevola en l’interlocutòria la idea que tot el que es va fer des del 2012 pels poders públics en promoció de l’independentisme va ser il·legal i, en conseqüència, qualsevol quantitat de diners invertida en aquesta promoció va ser malversada.

Tolerància de l’Estat

Aquesta és una idea completament errònia que també s’ha deixat sentir en el Tribunal Suprem, al defensar l’acusació que aquestes activitats de promoció –novament públiques i notòries– eren preparatòries de la “rebel·lió”. Aquestes activitats van ser completament tolerades pel Govern d’Espanya, perquè eren plenament legítimes. De fet, el Tribunal Constitucional ha avalat, com correspon en democràcia, la promoció de l’independentisme o de qualsevol altra ideologia discrepant amb la Constitució com a estímul per reformar-la, per descomptat dins de les vies previstes en aquesta.

És justament en aquest punt –sobretot– en què es van equivocar les autoritats catalanes: en la unilateralitat parcial que finalment –però no abans de setembre del 2017– van practicar. Una unilateralitat, més que simbòlica, de farol, com va dir Clara Ponsatí. Un perillós joc que només ha portat tensió, frustració social i altres desgràcies. En conseqüència, no sembla haver-hi hagut una espècie d’administració deslleial del patrimoni públic utilitzant-lo com si fos propi per a finalitats alienes a l’interès públic que causés un perjudici econòmic a les arques públiques.

Igual que el 9-N

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Simplement es va fer promoció d’un procés per a la consecució d’una possible independència dins de les vies legals, que va ser desbaratat tan aviat com el Tribunal Constitucional va suspendre la llei del referèndum i, per descomptat, la llei de transitorietat. Des d’aleshores, igual que va passar –i així es va sentenciar– amb la consulta del 9-N, el suposat referèndum va passar a la categoria de mobilització, i si efectivament van costar diners públics –sempre després d’aquesta suspensió– s’hauria comès la malversació. Fins al moment no n’han aparegut proves, però encara queda molt procés.

Per cert, un detall no poc important: la malversació investigada pel Jutjat número 13 de Barcelona i altres delictes secundaris connexos –tret de la prevaricació– haurien de ser jutjats no per jutges, sinó per un jurat a Barcelona, després d’haver sigut enjudiciada exactament la mateixa malversació pel Tribunal Suprem. Els articles 1.2.h i 5 de la llei del jurat semblen implacables, ja que el delicte de prevaricació contra només quatre de les dues desenes d’acusats podria ser jutjat de manera independent, igual que ho està sent, per exemple, la suposada rebel·lió de Josep Lluís Trapero, que és el mateix que la jutjada en el Tribunal Suprem. És espectacular el galimaties que pot organitzar-se com a derivació de l’anterior, així com de la incomprensible disgregació de tots aquests processos.