Anar al contingut

EL TEXT I LA TEXTA

Sí, soc jo

Sí, soc jo

Juan Carlos Ortega

M’agrada tant Miguel Gila que he acabat per saber-me’l de memòria. Sé que no soc l’únic. Moltíssims fans, de totes les edats, han memoritzat els seus textos de tant escoltar-los. Cintes espatllades per les milers de vegades que es van posar, discos que s’han acabat ratllant, antics vídeos VHS ja sense el seu reproductor i ara, per sort, Youtube, que almenys de moment no s’espatlla. Qui no hagi sentit i vist Gila és perquè o bé no n’ha tingut interès o bé perquè és tremendament jove.

Sigui com sigui, conec molt bé tots els gags d’aquest gran humorista. I alguna cosa em fa pensar que molts dels lectors d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA es troben en la mateixa difícil situació que jo. Dic difícil perquè no és agradable saber que ja mai més podrem sentir una cosa nova d’aquest geni de l’humor.

Passa un fet similar amb els grans compositors del passat. Si, per exemple, has sentit tota la música de Bach, una espècie de tristesa t’arribarà abans o després. No sentiràs mai una cosa nova d’ell. Et pots consolar escoltant transcripcions de la seva obra per a altres instruments, sentint versions de diferents músics i directors, però de peces noves de Bach ja no en podràs disfrutar mai més.

No obstant, en el cas de Gila hi pot haver una solució que resulta impossible en altres artistes, i és que Gila ens va deixar un costat a l’ombra que, amb esforç, podem treure a la llum.

Efectivament, Gila sempre parlava per telèfon amb algú. Homes, dones, parents inventats la veu dels quals mai vam poder escoltar. L’enemic de la guerra, el director de l’escola del seu fill, els seus amics del poble, una criada, un jutge. Centenars de personatges que es mantenen ocults i que, si els poguéssim sentir, disfrutaríem d’una creació artística que només ell va escoltar al seu cap.

És com si Bach, per seguir l’exemple anterior, hagués compost obres per a dos violins i a la partitura només trobéssim les notes d’un d’ells. ¿I l’altre violí? Les seves notes no hi serien, quin misteri, però en funció de les notes del violí escrit, podríem especular i potser inferir com seria el violí ocult, de quina manera harmonitzaria amb el que va escriure, quina melodia amagada va imaginar el compositor.

Proposo, doncs, per als bojos de Gila, que es comencin a representar les seves obres completes als teatres, però escoltant ara només el seu interlocutor. L’enemic dempeus, en un teatre, contestant a un Gila que no sentiríem: "Sí, soc jo". Així començaria l’espectacle, amb la resposta d’aquest pobre home ocult a la ja mítica pregunta de l’humorista: "¿És l’enemic?".

Després de l’enemic, podria sortir a escena la senyora a qui se li està cremant la casa i que va trucar al bomber Gila. Imagineu-la allà, sobre l’escenari, potser amb un decorat en flames, intentant que l’indolent bomber acudeixi a casa seva per sufocar l’incendi.

Sí, ho sé. És una idea absurda. La seva part oculta, els seus personatges, mai podran superar el talent que tant brillava en la part visible, però és que no deixo de pensar en solucions per disfrutar d’un nou, encara que per desgràcia ja impossible, material de Miguel Gila

Temes: Humor