Sant Jordi, humor negre

Un dels arguments que es fan servir per justificar l’allau de novetats en què s’ha convertit la festa de sant Jordi és que es tracta del Dia del Llibre, en un sentit ampli, i no del Dia de la Literatura. Sospito, però, que de bon principi els dos conceptes estaven molt més a prop que no pas avui dia. Sant Jordi és l’oportunitat de promoure tot el que tingui pàgines, ja sigui un manual de la cuina de l’api, una guia del Pirineu en patinet o un àlbum impermeable de sudokus per fer a la banyera. El got mig buit de la festa és que hi ha desenes de títols que queden soterrats, ja ho sabem, i el got mig ple és que l’entusiasme dels editors també els porta a fer apostes que, amb una mica de sort, troben la complicitat dels llibreters i lectors menys gregaris.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Penso, per exemple, en dos llibres de contes que es mereixen rebre el mes de maig a la taula de novetats. A Chistes para milicianos (Alianza), Mazen Maarouf explica històries de la guerra del Líban, sovint des de la mirada estupefacta d’un nen. En un dels contes, un home és el DJ d’un bar soterrani de Beirut: fa girar la maneta d’un gramòfon; un dia una bomba destrueix el bar i a ell perd els dos braços. L’humor negre, ja es veu, fa conviure escenes de mort i destrucció, terribles, amb la irrupció de l’absurd. Es crea així un espai en què l’intent de buscar una mica de normalitat passa per acceptar la guerra com un lloc on tots els acudits han de fer gràcia, i si no, malament rai.

Víctimes d’una altra batalla menys brutal però amb una violència més sibil·lina —la del consum com a forma de vida dels Estats Units—, els personatges de Dies temibles, d’A.M. Homes (Angle, Anagrama en castellà) també propicien una mena d’humor negre. Des de Califòrnia, on el culte al cos no coneix el ridícul, són carn de centre comercial, de família desestructurada, de traumes socials. Hi ha adolescents que s’autolesionen, joves amb desordres alimentaris, gossos a qui els fan la cirurgia plàstica. La mirada de Homes és atrevida, sense manies, i ho escriu tot amb una punxa única, que fereix i alhora fa pessigolles. Com una versió literària dels Simpson.