Xinxes vs. iPhones

Familiaritzats des de la primera setmana amb una marabunta de formigues guerreres, havíem après a conviure amb paneroles, fins i tot quan es va escampar en aquesta colònia la mania de reunir-se al voltant dels fogons de la cuina com si fossin fogueretes de ‘boy-scouts’. Va aparèixer el primer ratolí i ens va donar per batejar-lo: Klaus (en honor a Klaus Kinski).

 No estic narrant la meva experiència juvenil a la Ruta Quetzal, sinó la meva postadolescència en un pis del Raval. Però quan Klaus ja podria haver demanat ajuda social per família nombrosa, ¿a qui truques? Els meus companys de pis i jo anomenàvem Caçafantasmes a uns tipus d’una empresa fumigadora argentina. Enfundats en granotes blanques, de les seves motxilles en sortien tubs aspiradors que furaven a cada racó sospitós. Recordo amb afecte la primera vegada que un Caçafantasma va entrar a la meva habitació:

–Che, esto es un chiquipark para las lepismas. Todo papel. Tenés que tirar algunas cosas.

Aquestes ‘coses’ eren els meus discos i llibres. Vaig optar per estimar aquestes bestioletes platejades que s’alimentaven de paper, midó i dextrina. No vendria totes aquestes ‘coses’ que em recordaven qui era. La propietària, per descomptat, no responia del seu Saigon.

He recordat aquesta escena després de llegir la notícia de la crisi amb les xinxes que han denunciat els treballadors de la botiga Apple de la Cinquena Avinguda de Nova York. Un lloc així infestat de xinxes sona tan distòpic com que un líder de la nova política manegi un tractor (bé, això sí que passa en campanya).

Ian Svenonious explica a Te están robando el alma (Blackie Books) que Apple suposa un “retrocés minimalista i futurista-zen”, “un monestir modernista on la religió és la mateixa Apple”, “a fi de convertir les possessions en un símbol de pobresa i el fet de no tenir res [tret d’un iPad i un futon] en senyal de riquesa i poder”.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Que les xinxes puguin posar en escac la botiga més icònica del planeta és un nou ‘Titànic’ que ens recorda que la modernitat no és infal·lible i l’ésser humà no està fora de perill de la irracionalitat de la naturalesa. Ni de ser això, humà.

Enviat des del meu iPhone.