Bombolles de sabó

Seria bonic que els programes electorals tinguessin credibilitat. Música tranquil·la, un sofà i la seva lectura relaxada. Meditant cadascun dels punts, contrastant-los amb les idees pròpies, amb els dubtes, reflexionant sobre la utopia i el que és possible. Sí, seria bonic aquest món ideal. Però encara seria més bonic si en la realitat hi hagués un punt intermedi entre un programa electoral compromès i aquest soroll ple de bestieses i mentides a què ens enfrontem. Consignes transmeses amb l’única intenció de convertir-se en un tuit que cali, per uns segons, en el soroll de les xarxes. Seria bonic... però no és el que volem.

Es parla sovint de la futbolització de la política, cert. Però potser el terme es queda curt. I el que existeix és una transmutació lúdica més completa. Hem cobert el cel de bombolles de sabó, d’ínfims instants d’oripell que desapareixen al contrastar-los amb la mínima solidesa. Però ens entretenen, i molt. A més, mentre elevem la mirada, fascinats mirant la nostra preciosa pompa o intentant petar l’aliena, ens oblidem de la terra que trepitgen els nostres peus. De tot el que hi passa. De les misèries, però també de les grandeses que tants s’obstinen a erigir. Mirem les pompes i ens anem oblidant de la solidesa dels arguments, de la riquesa de contrastar-los, de les lectures profundes, de la memòria... Sí, és el que volem. I la política s’afanya a donar-nos-ho.