Anar al contingut

Dues mirades

Rentar els peus (1)

Rafa Alcaide

Rentar els peus (1)

Josep Maria Fonalleras

Acompanyava el meu pare a veure com el bisbe rentava els peus a 12 persones desconegudes, la tarda del Dijous Sant. Aleshores em devia semblar un episodi estrambòtic, però no l'hi vaig dir

Pascal s’enfronta a un amic que li confessa que buscar Déu no serveix de res. Li diu que no desesperi. Es tracta de crear uns hàbits que fan que l’acció sigui automàtica, irreflexiva. El ritual, la cerimònia, la litúrgia, diu Pascal, es converteixen en una màquina per acostar-se a Déu. El meu pare, probablement sense saber-ho, era pascalià. Deu ser per això que anàvem a visitar els monuments de totes les esglésies i per això em devia dur a veure com el bisbe rentava els peus a 12 persones desconegudes, la tarda del Dijous Sant. Aleshores em devia semblar un episodi estrambòtic, però no l’hi vaig dir.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Molts anys després, vaig llegir 'El Reialme', d’Emmanuel Carrère, una mena de viatge interior de l’escriptor francès a la fe perduda i un "reportatge", quasi una "persecució" literària sobre els primers cristians, resseguint les passes de Pau de Tars. Carrère parla de la cerimònia de rentar els peus com un observador atent (no pas un creient convençut) en una trobada amb cristians que són membres de la comunitat de L’‘Arche’, instaurada per Jean Vanier fa uns 50 anys. Es dediquen a tenir cura, en cases particulars, de malalts mentals i de persones discapacitades, sense cap futur, sense cap possibilitat de recuperació. Els més abandonats d’entre els abandonats. Els més desvalguts. Per als de L’‘Arche’, el fet de rentar els peus no és una cerimònia estàtica, repetitiva, anual, sinó un acte essencial.

Temes: Setmana Santa