Prohibició: ¿Una bona estratègia per impulsar polítiques progressistes?

Fa uns dies va saltar als mitjans la notícia dels cursos per ‘curar’ l’homosexualitat que s’estaven impartint al Bisbat d’Alcalà i que han rebut l’aval de l’Església Catòlica a través de la Conferència Episcopal. Ens trobem, una vegada més, davant aquest retorn de les actituds més masclistes, homòfobes i ràncies que es mostren sense pudor davant l’opinió pública i que estan legitimades per als discursos ultradretans.

A més, aquesta aberració no fa altra cosa que reafirmar la posició subjacent de l’Església que vol menysprear els drets individuals de les persones i concebre la sexualitat com un simple instrument per a la reproducció i, per tant, qualsevol sexualitat no orientada a aquesta finalitat cal ‘curar-la’. És una posició que està clarament en contra dels drets humans fonamentals perquè no contempla el dret a la sexualitat lliure i triada com un dret bàsic.

Resulta curiós evidenciar que les mateixes institucions que parlen de la ‘ideologia de gènere’ fent referència a la necessària i legítima perspectiva de gènere que cal introduir a les polítiques públiques i a les pràctiquesprivades no reconeguin, en si mateixes, el component ideològic que opera amb aquesta mirada en temes com l’avortament, l’eutanàsia, etc. ¿Apel·lar a una divinitat que és qui decidirà el nostre destí –al final encarnada en una institució patriarcal amb poder– no és una ideologia? ¿Per què en aquest cas l’anomenen espiritualitat? ¿No comença a sonar estrany l’any 2019 que l’espiritualitat tingui normes rígides i imposades i que governin les voluntats humanes? ¿L’espiritualitat no ens hauria de fer més humans i capaços de comprendre els desitjos, els anhels, les voluntats i les vulnerabilitats?

Aquest és, segurament, un debat llarg i inacabable ara com ara. Però hem de plantejar-nos, des de posicions progressistes i d’esquerres, com hem d’afrontar aquestes iniciatives que promouen les institucions patriarcals amb una aparença pseudocientífica i disfressades d’empatia i diàleg; és a dir, la nova versió dels electroxocs que s’utilitzaven fa anys per “reeducar” l’homosexualitat i que, desgraciadament, encara s’utilitzen en alguns països.

Noves estratègies patriarcals requereixen noves respostes que no sempre són fàcils. És evident que aquesta proposta atempta contra la llei contra la LGTBIfòbia, és evident que és per si mateixa una proposta homòfoba. Les preguntes serien: ¿aconseguirà la prohibició l’efecte desitjat? ¿Serà utilitzada la prohibició com un argument més dels que la dreta ha robat a l’esquerra sobre la retallada dels drets individuals? Ens vam trobar  fa un temps davant de la perplexitat que les dretes –la més rància i la que s’ha rentat la cara– s’han apropiat de molts dels conceptes i del relat; paraules com democràcia, llibertat d’expressió, drets, manifestació, etc. han passat a perdre valor conceptual i, no només això, són utilitzades per situar les actituds més progressistes en el relat dels totalitarismes. Em preocupa. L’esquerra –que tradicionalment hem defensat la liberalització de l’ús de les drogues, de l’avortament, el dret al matrimoni homosexual... des del paradigma de les llibertats– ens estem veient involuntàriament dibuixats com a repressors de les llibertats.

 

Les que ens movem professionalment en l’àmbit social i de l’educació sabem que les prohibicions no solen ser gaire útils i, com ja diu la cultura popular, solen generar més expectació. A més, qualsevol prohibició el que fa és invisibilitzar una situació que de facto existeix. Això suposa menys capacitat de control, de correcció i en definitiva de coneixement del fenomen.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

D’una banda és important no caure en la trampa ideològica que porta a mostrar com a totalitàries les posicions polítiques que legítimament han fet bandera de defensar les llibertats sexuals, d’expressió, de reunió, etc. Entrant en estratègies prohibicionistes li fem el joc a la dreta. D’altra banda, si pretenem partir d’un marc mental diferent ens hem d’esforçar per buscar i trobar estratègies diferents que ens allunyin de ser interpretats simplement com dues maneres possibles (la dreta i l’esquerra) d’entendre el món amb la mateixa legitimitat i estratègies similars a l’espera de veure qui ‘guanya’ a cada període electoral. No és així, l’esquerra feminista –tal com l’hauríem d’entendre en aquests temps– ha de tenir, necessàriament, una altra manera de fer política que reinventi estratègies i no utilitzi les eines patriarcals apreses.

---

Psicòloga social.