Anar al contingut

Anàlisi

Elogi als indecisos

Elogi als indecisos

Olga Ruiz

Els polítics saben que els han de convèncer, però no saben com: sempre han parlat per als convençuts

Apostar per la clonació ideològica té els seus riscos, en aquest cas en forma de percentatge, que com un neó lluminós enlluerna tothom: 41,6%. Aquesta és la xifra que acull els electors que no tenen clar a qui confiar el seu vot, els autèntics protagonistes d’aquests comicis:  els indecisos.

Els diem indecisos encara que són ells els que ho decidiran pràcticament tot; han optat pel dubte com a punt de partida; han eliminat certeses, fidelitats 'in aeternum', conviccions mai revisades. Potser és la forma més responsable d’afrontar una cita electoral.

Hi ha tres arguments que poden explicar la falta de certesa d’una part de l’electorat. El primer és conseqüència de l’augment de la nostra conscienciació política: part dels que ara es declaren indecisos han optat per l’abstenció activa o ideològica en anteriors ocasions, han rebutjat la legitimitat del sistema polític i no han anat a votar. El pròxim 28 d’abril volen que el seu vot compti sense perdre l’esperit crític. És possible que votin amb el nas tapat, però tot apunta que aquesta vegada votaran.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El segon bloc correspon als electors incapaços de trobar diferències entre l’amalgama de propostes polítiques d’alguns partits. Una vegada superat l’eix esquerra-dreta, tots juguen a semblar el mateix i això acaba complicant l’elecció. Els indecisos que formen part d’aquest grup són –sens dubte– els qui més mal poden fer als líders clonats (Casado, Rivera i Abascal), que incomprensiblement han iniciat un perillós mimetisme sense calibrar-ne les conseqüències. Quan un partit es vol assemblar al seu rival està obligat a doblar-li l’aposta, i així anem, d’una ‘boutade’ a una altra i jugo perquè em toca.

I encara una tercera causa que completa la possible radiografia d’aquest 41,6% d’indecisos, l’anomenat vot ocult, aquest pudor que ens impedeix confessar en públic la nostra decisió, tot i que no sembla determinant en aquesta ocasió, especialment des de les eleccions andaluses.  Sembla que hem perdut la por de significar-nos políticament, potser com a mecanisme de defensa perquè no ens situïn on no volem ser, o com a prova d’orgull de la reconquista (en minúscula) d’un sentir polític sustentat fonamentalment per la sensació de pertinença grupal. I entre els uns i els altres, la indecisió.

Els indecisos ens salven d’una política ensopida, exerceixen de despertador. El dubte en plena campanya electoral situa els polítics davant la renovació o no del seu contracte; a ells, que són els qui decideixen com han de ser els nostres. Són els seus 15 dies de prova, les seves hores extra sense remunerar i, arribat el cas, el seu acomiadament fulminant.

Els indecisos són el mal de cap martellejant d’aquesta campanya, la pedra a la sabata, el guixot a les enquestes. Els polítics saben que existeixen, però no saben qui són, com pensen, on viuen, on treballen. Saben que els necessiten convèncer, però no saben com: sempre han parlat per als ja convençuts.