¿Això s'acabarà mai?

Escric aquestes línies mentre estic atrapat en un avió de tornada a Barcelona. El pilot ens ha dit que hi havia restriccions aèries a causa del mal temps, però ja portem una hora dins l’avió i es comença a escampar la sensació que ens estan enganyant. No li podem preguntar ningú, perquè no ens fiem de ningú. Mirem les previsions meteorològiques d’alguna pàgina d’internet que sol equivocar-se. No sabem si arribarem a casa aquesta nit, ni què soparem ni on dormirem. La nostra sort no és tan dolenta. Molta gent al món té aquest mateix pensament cada dia, i massa vegades no es resol. Nosaltres, en canvi, sabem que més aviat que tard la nostra inquietud puntualíssima s’acabarà.

Hi ha incerteses que s’arrosseguen i s’arrosseguen i tampoc se sap a qui preguntar ni on informar-se, com de vegades passa a la política i està passant amb el ‘brexit’. El fet real és que un sector important dels britànics va rebutjar l’europeïtat de Brussel·les des del principi, fonamentalment per motius nacionalistes que s’arrosseguen des d’èpoques de les primeres croades, i que alguns necis remuntarien a les llegendes artúriques. Segons la seva opinió, l’Imperi britànic mai va necessitar Europa per a res, sinó al revés si de cas, i els ofèn pensar que el seu país no pogués ser autosuficient. Confrontats davant l’actual problema, aquesta idea els tenalla i no són capaços de trobar una solució raonable. Sigui quina sigui la que finalment arribi, no els satisfarà. I d’aquesta insatisfacció intentaran treure’n petroli alguns polítics irresponsables per fer-se amb el control del que quedi del país. En el fons, el que menys els importa és precisament el seu país.

Una cosa semblant passa amb l’enigma català. Es poden recórrer seriosament els últims sis segles de ‘suportar-se’ amb forts desacords entre veïns que potser han provocat una espècie de desconfiança mútua intergeneracional que no hem sigut capaços de superar amb èxit. De fet, als polítics d’una banda no els importa tot el que ha fet junta la gent dels dos territoris, i als de l’altra només els interessa aquest llegat comú si amb això es fonamenta l’existència d’un gran imperi hispànic ancestral. Un desastre social i també historiogràfic, ja que les dues parts han procurat manipular tota mena de fets històrics per imposar la seva versió de la història. Els sorprendria –i a molts els ofendria– conèixer els noms d’alguns dels il·lustres distorsionadors. Algú faria bé de posar en fila les manipulacions successives i recomptar, en clau d’humor sisplau, la tirallonga de bromes que ens han inoculat a tots. Desdramatitzar és la primera clau de la resolució d’un problema.

Sigui com sigui, en el moment actual els només catalans i els només espanyols tenen alguna cosa molt en comú. L’embafament i el manteniment a ultrança de les seves posicions polítiques, confonent l’emotivitat amb la ideologia. Els uns ja saben que la unilateralitat no porta a enlloc, tot i que faci ràbia que els altres la practiquin perquè disposen de la força. I alguns d’aquests altres tenen ganes d’utilitzar aquesta força, l’escarment, el ‘morta la cuca, mort el verí’ i el xarop d’estopa, perquè se n’assabentin d’una vegada. Mirant la història, fins i tot manipulada, no es pot entendre que algú pensi seriosament en una cosa així com a veritablement eficient i efectiva. És com si les emocions ens fessin retrocedir al cervell reptilià.

Notícies relacionades

Literatura jurídica

Mossos, lleialtat entre dues aigües

I aquí estem mentre moltíssims més espanyols dels que pensem o no veuen les sessions del procés davant el Tribunal Suprem –el que és molt comú a l’Espanya no catalana– o, seguint el judici, intueixen que una sentència dura mantindrà el fangar i pensen que una altra solució alternativa ha d’arribar. Tots ignoren, també els que anhelen el cadafal, que una part molt substancial de catalans està seguint dia rere dia el procés, fins i tot posant-lo de fons en alguna ràdio mentre treballen a les seves empreses. Sigui quina sigui la sentència, el que decideixi el Tribunal Suprem és possible que importi molt menys a la resta d’Espanya que a Catalunya, i aquesta no és una dada fútil.

¿Però això s’acabarà mai? Els nascuts al voltant dels 70 ho hem viscut cada dia de les nostres vides amb més o menys intensitat. La clau emocional per al votant sol ser la llengua, i per al polític el finançament. Convindria no oblidar aquesta equació injusta si es vol trobar la solució a la incògnita.