Del que no parlem

Tot el que ens robem

Estem una altra vegada enfangats en un deshumanitzat debat sobre banderes i estats que només serveix per culpar l'altre de tot el que no fem

1
Es llegeix en minuts
undefined32362115 sl1  dunkirk  france   10 01 2016   a general view over tent180906102305

undefined32362115 sl1 dunkirk france 10 01 2016 a general view over tent180906102305 / STEPHANIE LECOCQ

Voldria parlar d’amors, amants, cossos i fronteres. De com fer caure les barreres que llasten les vides de tants, tancats en una anatomia que es va equivocar d’ànima. De com el mercat mira les nostres pells i ens diu que valen més si són joves, si són boniques, encara que ¿què sap la cobdícia de la bellesa? Parlar dels ventres de les dones que alguns volen controlar, de les mans d’alguns homes que no saben cuidar-se, de les mirades ancorades en odis antics, dels que afilen els ullals i busquen preses entre les persones.

Voldria parlar del plat buit,de les nits enredades en cordes d’espart, de l’angoixa al despertar-se. De la misèria enganxada a la pell, com una ronya indeleble, com el sutge adherit a la retina. Parlar de la tristesa que arriba quan no l’esperes. No hi ha motiu, diuen els que no veuen aquesta foscor asseguda a la teva falda. De vegades, l’ombra d’un nen de plor desconsolat. De vegades, la d’un vell sense vida. Però mai tu.

Notícies relacionades

Voldria parlar de la primavera, de les estacions perdudes. Dels dies que prenyaven la terra i parien futur. I no apel·laré a la poesia, sinó a les pluges desaparegudes o a les aigües convertides en torrents descontrolats o a la terra i els rius enverinats. Parlar dels milions de persones que es van quedar sense casa i sense somnis i que, convertides en parracs, vaguen pel món buscant un lloc que els neguem. Perquè encara ens creiem els amos de la primavera. Perquè encara tenim poesia i temem que ens l’arrabassin.

Voldria parlar de tot el que ens incumbeix,de la vida que vivim i de com fer-la més vivible per a tothom. De com estimar els cossos, de com entendre’ns, de com cuidar-nos, de com donar un futur a tots els nens, a tots, vinguin d’on vinguin. Però és temps d’eleccions –¿quan no ho és?– i continuarem sense veure’ns els rostres. Enfangats en un deshumanitzat debat sobre banderes i estats que només serveix per culpar l’altre de tot el que no fem, de tot el que no parlem, de tants debats robats.