Anar al contingut

Editorial

Pactes, un altre escenari obert

O els partits aconsegueixen acords estables, o l'antipolítica s'apoderarà de la Moncloa

Tot indica que després de les eleccions generals del 28-A serà necessari algun tipus de pacte postelectoral entre dues o més forces polítiques. El preferit pels votants, entre el PSOE i Podem, podria no comptar amb la majoria necessària. I la suma amb els nacionalistes i independentistes no aconsegueix el mateix nivell de recolzament. Als electors els agraden altres pactes que consideraríem ‘naturals’, com el que podria fer, si aconseguissin una majoria suficient, el PP i Ciutadans, o els de Rivera amb el PSOE, que en aquest cas sí que podrien sumar segons l’últim sondeig del Gesop. Els acords amb l’extrema dreta no agraden als votants dels seus potencials socis però també la presència dels partits independentistes desperta avui un onada de rebuig gairebé general. Si l’escenari queda tan obert no es pot descartar una repetició dels comicis o començar a assajar fórmules que no passin pel vot a favor del candidat proposat sinó per un joc creuat d’abstencions. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

La campanya no ajuda gaire a facilitar els pactes posteriors. El PSOE de Pedro Sánchez tracta de transitar-la sense tancar-se cap porta, excepte el "no és no" als independentistes, però tant un pacte amb Podem com amb Ciutadans entrarien dins de les previsions dels que els voten. Els de Pablo Iglesias també es mostren oberts a l’acord i no fan fàstics a repetir una fórmula com la de la moció de censura contra Rajoy. En canvi, qui ha tancat inexplicablement el seu camp ha sigut la direcció de Ciutadans, llançant-se a una oferta permanent d’acord amb el PP i ignorant que l’aritmètica l’obligaria en el millor dels casos a posar Vox en l’equació. De la mateixa manera, Pablo Casado ha donat per fet des del primer dia un pacte de les tres dretes que no fa res més que donar ales a la formació de Santiago Abascal al donar a entendre que el vot a un o altre partit no alterarà el resultat final.

La democràcia espanyola no té una llarga tradició pactista. El bipartidisme es va obrir, quan ho va necessitar, a nacionalistes catalans i bascos. Zapatero va aconseguir recolzaments gratis després de l’11-M, però sempre va governar en minoria. I Rajoy va convertir la seva segona investidura en un calvari que no va forjar cap acord estable. Els electors són sobirans i els partits han de ser responsables. O aconsegueixen un pacte estable, allunyat de maximalismes, o aconseguiran que al final l’antipolítica s’apoderi de la Moncloa.