Xarnego

El Pijoaparte de Juan Marsé el va immortalitzar literàriament. Xarnego va ser la paraula triada per seguir una de les tradicions preferides de la humanitat: menysprear el nouvingut pobre. Però Catalunya va ser terra d’acollida i els immigrants de llavors, tot i que ningú els va regalar res i es van deixar la pell treballant, van aconseguir donar un futur als seus fills. L’ascensor social va funcionar. 

Dilluns passat, a la presentació de la quarta edició de la Primavera Republicana de l’Ajuntament de Barcelona es va donar a conèixer el ‘Festival de Cultura Txarnega’. Una invitació a reflexionar sobre l’aportació cultural d’aquesta memòria a Catalunya. Aquí ja han nascut les primeres i segones generacions d’aquella allau migratòria, ¿hi ha una mirada particular des d’aquesta herència? El tema és interessant. Parla de nosaltres, de les múltiples identitats del nostre entorn i de com es viuen. Que l’anunci d’aquest modestíssim festival de quatre hores d’actes –¿ho comparem amb qualsevol fast nacionalista?– hagi provocat una allau de crítiques a les xarxes, indica fins a quin punt és necessari. I més quan les exaltacions identitàries recorren el món. No existeix la Catalunya uniforme que alguns, capficats en una lectura maquillada del passat i el present, creuen veure. És important visibilitzar totes les mirades. I també analitzar si el procés, amb les seves presses i les seves mentides, ha aixecat barreres que crèiem ja enderrocades.