Els que s'ho poden permetre

4
Es llegeix en minuts

Es diu que les guerres les expliquen qui les guanya i que per això la nostra visió de la història està distorsionada. També la nostra visió de la història de l’art, de la ciència, de la literatura, de la música està distorsionada. Perquè aquestes històries les han escrit els homes i per això les dones n’han sigut sistemàticament esborrades. El que també he notat recentment és que s’esborra els pobres de la història i que només llegim històries sobre rics, i per això la nostra perspectiva sobre certs moments de la vida és equivocada.

Sobre l’adolescència, per exemple.

A diaris de la competència llegeixo articles sobre adolescents. Tots escrits per dones. Totes psicòlogues. Totes utilitzen com a exemple els seus fills o els fills de les seves amigues. Una recomana que per acostar-te al teu fill adolescent comparteixis moments amb ell. Ella ha acompanyat el seu fill a un concert. Busco a internet quant costen les entrades per veure aquest grup: 80 euros. Una altra diu que els adolescents són per naturalesa despistats i ho atribueix a no sé quina qüestió psicobiològica que jo, perdoni, no he estudiat en psicobiologia ni en psicologia fisiològica. La tercera diu que tots els adolescents repliquen i dona pautes per tractar-hi.

I jo penso que les guerres les explica qui les guanya, que la història l’han explicat els homes, i els adolescents els defineixen aquestes senyores burgeses que suposo que cobren 80 euros per hora de consulta i no han de veure, precisament, els adolescents que conec jo.

En un article a propòsit de la necessitat del 8 de març vaig parlar de la Leila, la noia que anava a l’institut de la meva filla, que un dia no va tornar més. La seva família li havia buscat un marit i, el mateix dia que va complir els 16, la van casar. La Mía surt de classe corrents cada dia perquè ella ha de fer el dinar per als seus dos germans i després repassar amb ells els deures, donar-los de sopar i banyar-los. La seva mare arriba de treballar a les nou. Del pare no en sé res. Quant a la Noemí, la mare se’n va anar un dia. La Noemí i la seva germana Ramona van estar soles durant quatre mesos. Menjaven gràcies a uns diners que els passava la seva tia. Però no van pagar el lloguer perquè ni tan sols sabien que calia fer-ho. Quan va arribar l’ordre de desnonament se’n van anar a casa del nòvio de la Ramona, perquè sabien que si els serveis socials les enganxava allà, acabarien en una casa d’acollida.

“Als adolescents els defineixen aquelles
senyores burgeses que cobren 80
euros la consulta i no tenen relació
amb els adolescents que jo conec”

No parlo d’un barri que consti com d’exclusió social o desfavorit. La meva filla assisteix a un institut al centre de Madrid. En un barri immigrant, és cert. Aquestes nenes freguen, renten, planxen, tenen cura dels seus germans petits, viuen soles. Llegeixo llavors l’article al diari de la competència que descriu l’adolescent com aquesta persona que “no escolta, es passa el temps enganxat al mòbil, fa cara d’avorriment profund en activitats familiars i, el que és pitjor, valora més les opinions dels seus col·legues que el que diuen els seus pares”. I segueix: “En definitiva, l’adolescència és una època de desafiaments per als pares i per al cervell dels joves. Aprenen a dir no i a crear la seva pròpia identitat, que els ajudarà a moure’s pel món. Això no és és fàcil d’entendre per a molts adults...”.

Notícies relacionades

I sospito que potser aquesta senyora coneix molt poc aquest barri de pares absents i mares de jornades inacabables, de nenes convertides en mares dels seus germans, de matrimonis concertats, de desnonaments, de serveis socials, de pobresa. Potser no sap que 12 milions de persones en aquest país estan en risc de pobresa i d’exclusió social, però que la desigualtat s’acarnissa més en dones, joves i nens. Potser no sap que gairebé un de cada tres nens menors de 16 anys està en risc de pobresa i d’exclusió social. Que una de cada dues persones que viuen en llars monoparentals està en risc de pobresa o exclusió.

Però que la gran majoria d’aquestes llars no són monoparentals, sinó monomarentals: el 83% són en mans d’una dona. Una dona que un dia s’atipa i se’n va, com la mare de la Noemí. I que els serveis socials ni tan sols se n’assabenten perquè no donen l’abast. I que potser la dona que va firmar això no hauria de ser tan categòrica i hauria de deixar d’escriure “els adolescents això” i “els adolescents l’altre” per explicar que en realitat són certs adolescents, els que s’ho poden permetre, els que es comporten així.

Temes:

Adolescents