Editorial

L'apressant crisi de la vivenda

La dimensió del problema, manifestat en l'escassetat d'habitatge social, fa obligatòria la seva inclusió en l'agenda electoral del 28-A

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp47657554 alquiler190406200138

zentauroepp47657554 alquiler190406200138 / Robert Ramos

En els últims cinc anys, i després de la crisi provocada per les inversions immobiliàries, la bombolla s’ha traslladat de manera alarmant al lloguer de la vivenda. Fins i tot sent Espanya un dels països europeus amb menys població vivint en règim de lloguer (el 22,9% en comparació, per exemple, amb Alemanya, el 48,6%), el cert és que l’augment ha sigut desorbitat. Palma de Mallorca és al capdavant (amb el 51,1% d’augment) i la segueix de prop Barcelona, amb el 47,5%. Catalunya és la comunitat on el percentatge del salari dedicat al lloguer és més alt, el 51%. S’han produït des de 2013 unes alces desmesurades que han derivat en nombrosos casos de desnonaments i en la gentrificació de barris, dades a què cal sumar la notable escassetat d’habitatge social.

Les mesures impulsades pel Govern socialista, aprovades per la via d’un decret llei a primers de març, s’han centrat en l’ampliació dels contractes i en l’impediment a pujades de renda per sobre de l’IPC, a més de contemplar un sistema estatal d’índexs de referència. Malgrat la dimensió del problema, no està sent un tema de l’agenda de la precampanya del 28-A.

A Europa, la casuística és molt diversa, però la sensibilitat davant l’augment dels lloguers és general per tal com la bombolla, que s’aguditza al contemplar la vivenda com un atractiu producte financer, afecta tot el continent. D’aquí deriva la iniciativa que ha promogut protestes aquest dissabte a través de plataformes socials agrupades sota la iniciativa ‘Housing for all’ (Vivenda per a tothom), que busca un milió de firmes de recolzament al text que es presentarà davant la Comissió Europea, amb la finalitat de transformar el teòric dret a la vivenda en una sèrie de mesures concretes en el marc normatiu de la UE. 

Es pretén més despesa pública, ajuts generalitzats i no només per a famílies de rendes baixes, increment del finançament i l’esforç pressupostari per a pisos socials, regulació global de la durada de contractes i una estadística europea homogènia. Reivindicacions comunes a tot el continent que arriben en un moment polític efervescent, a l’avantsala de les eleccions al Parlament europeu. Una demanda general de la qual, repetim, n’haurien de prendre nota les formacions polítiques espanyoles per actuar com més aviat millor al nostre país.