Petit observatori
La vida és l'art de teclejar
Tocant el piano i en altres moments de la vida sempre he sigut molt amic de les improvisacions
zentauroepp47606084 exposicion play it loud gold baby grand piano jerry lee l190406185151 /
M’agradaria aconseguir que algú vingués a casa per arreglar-me el piano elèctric. El meu pare el tocava discretament i jo intentava fer el mateix. Ara el teclejo en alguna ocasió, però no sona gens. Potser és un petit problema, però no aconsegueixo que funcioni amb normalitat. Uns sorollets sí, però res que s’acosti a la música. Ja no ho intento i ho sento. És com si tingués un amic que ha decidit no parlar-me.
Poso els dits sobre les tecles, però no sona res que s’acosti a la música. Evidentment jo no soc músic ni pianista. I ja sé que hi ha problemes més greus en aquesta vida que no poder teclejar un piano. I evidentment no soc pianista, però si almenys fos un simple teclejador... Però les tecles no em volen dir res.
El meu pare, quan jo era adolescent, va comprar algunes partitures, però a mi m’agradava més improvisar. Tocant el piano i en altres moments de la vida sempre he sigut amic de les improvisacions. I no penso que hagi sigut un error. Un dia algú em va dir que jo era polifacètic. No sona gaire bé, però ho accepto.
Canviar de feines ha sigut el meu descans. Admiro els grans mestres d’un ofici i la constància em sembla una indiscutible virtut. Però jo soc d’una altra pasta, una pasta que un dia s’estova i un altre dia s’endureix, que un dia se’n va a córrer camins per veure què hi pot trobar més enllà i que un altre dia es queda a casa per veure un partit de futbol per televisió.
I després de tot, en això consisteix viure: respirar i ser conscient de respirar.
