Anar al contingut

Peccata minuta

Criaturades

Criaturades

Joan Ollé

Convidaria els independentistes a deixar-se de criaturades del tipus 'prisis pilítics' o 'ixiliíts' i s'asseguessin a parlar seriosament (si encara se'n recorden) amb la resta dels catalans

Com diria el vell acudit: “Ara que havíem après a dir ‘presos polítics’ els diuen ‘prisis pilítics’”. De la mateixa manera que al seu dia, i per no incórrer en pecat, ‘collons’ va ser substituït per ‘cordons’, ‘cony’ per ‘coi’, ‘hòstia’ per ‘òndia’ i ‘em cago en Déu’ per ‘mecagunseu’: temps d’aigua beneita. És estrany que, en el dia d’avui, ningú hagi deslegitimat la molt viril expressió ‘presos polítics’ suggerint com a paritària alternativa ‘preses i presos polítics i polítiques’ o ‘preses polítiques’, potser perquè això podria donar a entendre que només s’exigeix la posada en llibertat de Carme Forcadell i Dolors Bassa, i els altres que es fotin. Des d’aquí, que quedi clar el meu més intens desig que totes elles i ells puguin molt aviat –com cantava Pablo Milanés– “trepitjar els carrers novament”. Però, ¿quins carrers? ¿Els que reclamen només seus –“¡Els carrers seran sempre nostres!”– o uns carrers compartits en els quals els semàfors no estiguin sempre en groc?

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

El procés, al llarg dels seus anys de recorregut, ha anat encunyant consignes, com la ja citada, que delaten una tenaç voluntat d’apropiació indeguda, com el seu celebèrrim ‘el poble català’ en el qual, al prendre la part pel tot, s’envia olímpicament a prendre pel sac la meitat més un de la població. Ara ocupa el primer lloc del ‘top-ten’ l’heptasíl·lab ‘el judici és una farsa’, cosa que ningú diria sabent que els nostres mitjans públics de comunicació han aconseguit les seves xifres d’audiència més grans amb el serial de Marchena, Melero i companyia, potser per l’inaudit que resulta a les nostres pantalles un debat on les parts estiguin equilibrades, s’escoltin totes les veus i el moderador s’atingui a un reglament acceptat per aquestes. Dels clàssics ‘¡democràcia!’ i ‘¡llibertat!’ passarem de llarg, perquè grapejats per uns i d’altres han anat perdent el seu prestigi inaugural i ara tant serveixen per a una escombrada Abascal com per a una fregada Torra.

I arribem a la gran paraula trampa: ‘diàleg’, que, repetida fins a la sacietat per oradors altament oberts al monòleg, no ens promet res nou. Convidaria els amics independentistes que abans d’anar a Madrid a ‘dialogar’ el seu ‘autodeterminació o res’ tinguessin l’amabilitat de deixar-se de criaturades del tipus ‘prisis pilítics’ o ‘ixiliíts’ (l’ou i la gallina) i s’asseguessin a parlar seriosament (si encara se’n recorden) amb la resta del poble català, malgrat la nostra trista condició de botiflers (o ‘bitiflirs’) quan no de ‘traïdors a la pàtria’ i ‘feixistes’ per pactar un inevitable futur conjunt. ¡Ai! Nens èpics que van voler trencar la joguina de la democràcia, com un ou Kinder, per veure què hi havia dins. I ens ha sortit Vox.